Menjar hauria de ser un plaer

7.7.2011

L’altre dia estàvem dinant en un refugi de muntanya a la Cerdanya francesa. Molt a prop nostre hi havia una altra família, amb dos nens, un dels quals (el petit) devia tenir uns 5 anys. Ells ja hi eren quan vam entrar preguntant si encara érem a temps de demanar el “plat du jour”. Tenien la beguda servida i esperaven diria, que amb gana. Doncs bé, des d’aleshores, des del precís moment que ens vam asseure a la taula vaig sentir-los amb una única conversa: si el nen petit menjava o no. Va dir que tenia gana i van agafar una bossa de patates (de les petites) que van compartir entre els quatre. “Que si n’agafes moltes, que si després no dinaràs (per quatre patates que li tocaven!), que si ja no en mengis més…” A l’altre germà, el gran, no li deien ni mu.

Després d’aquest petit detall em vaig centrar en la nostra filla, que es volia enfilar per tots els racons d’aquell refugi de muntanya. “Ecalà! Ecalà!”, diu quan vol enfilar-se. I ens vam posar a xerrar amb el meu company d’un munt de coses. Però quan els van portar el dinar a la família del costat va tornar a ser impossible continuar xerrant perquè van tornar a monopolitzar l’espai físic i energètic del petit local renyant constantment al nen petit perquè no menjava prou ni prou bé, el plat que li havien dut a taula. Em vaig fixar en el nen i no protestava, només posava cara de fàstic i de resignat. Em va fer pena. L’altre germà tampoc deia res i allò que li havien dut tampoc li agradava gaire; crec que menjava tan poc com l’altre, però amb aquest ningú s’hi fixava i només tenien ulls de recriminació per l’altre, pel petit, que vaig deduir que deu ser el que té més dificultat en això del menjar. Però és que sincerament, si jo tingués 4 ulls mirant-me i jutjant tot allò que menjo o deixo de menjar, de quina manera ho faig i en quina quantitat també tindria més d’una dificultat en aquest tema! Em va xocar molt sentir com li deien tots dos: “nyicris, que ets un nyicris i així et quedaràs!”, i veure la mare que el peixia tot afegint: “Empàssa’t el que tens a la boca, va, ràpid!”… Aleshores vaig pensar que si aquells haguessin estat els meus pares, també m’haurien titllat de nyicris, perquè jo de petita ni de bon tros, menjava de tot. Vaig tenir la sort, però, que mai em van obligar a menjar absolutament res. No tinc cap mal record de cap àpat, i ara, que tinc 34 anys us puc dir que menjo de tot; tot allò que no m’agradava de petita, ara m’encanta.

Quan vam sortir del refugi, li vaig dir al meu company; “que mai els nostres àpats siguin com els d’aquella família, per favor.” Els àpats, aquella estona tan important per compartir tots junts (i més encara si estàs de vacances), hauria de ser agradable, en què tots parlin, en què es rigui, en què es debati, es comenti, es mengi de gust, s’assaboreixi el menjar i les paraules. En que es gaudeixi de la companyia i l’amor. Una estona per deixar anar oxcitocina familiar i sortir amb aquella sensació d’haver-nos-ho passat bé, d’haver estat a gust junts i menjant. Perquè menjar hauria de ser un plaer i no un calvari. I estar junts, hauria de ser agradable i no un turment.

El menjar també és un gran tema durant la criança i moltes mares i pares es preocupen moltíssim. Les gràfiques i estadístiques de pes no hi ajuden i aleshores, s’angoixen quan veuen que el seu fill no vol menjar de tot o menja, per ells, poc. S’angoixen tant que acaben convertint aquella estona (l’esmorzar, el dinar, el berenar o el sopar) en un moment desagradable, en què els protagonistes són el conflicte, el xantatge i el mal rotllo. I jo em pregunto; volem que mengin peti qui peti i de la manera que sigui, o volem que aprenguin a gaudir del menjar i de l’estona a taula amb nosaltres? Què és més important? Els escoltem prou? Els donem el temps que necessiten per fer-ho? Els deixem menjar sols, si és el que demanen? Deixem que s’embrutin, que experimentin, que juguin? Ja aprendran a fer-ho millor quan siguin grans! Quan veig el munt de casos d’anorèxia i de bulímia, penso que vull que la meva filla aprengui i integri que menjar, nutrir-se, és un plaer. Perquè si mengem, podem viure, i viure val la pena. Això és el que vull que senti; que viure li val la pena.