Mares de lloguer

31.5.2011

El tema dels ventres de lloguer o de les mares de lloguer no és un tema fàcil. No és un tema de blanc o negre, sinó d’una infinitat de grisos. Feia molts dies que tenia ganes de parlar-ne, però volia pensar-hi molt abans de posar-me davant de l’ordinador. D’un temps cap aquí, aquest tema ens el trobem sovint als mitjans de comunicació perquè aquell famós o aquell altre, torna normalment dels Estats Units amb uns bessos (també normalment són 2) nascuts d’un ventre de lloguer. En podria dir molts; però entre els que primer se m’acudeixen són la Baronessa Thyssen i l’últim, el cantant Miguel Bosé. Gent normalment de “certa” edat (acostument a no tenir mai menys de 45 anys) i amb diners. Potser per això, el tema de les mares de lloguer tot sovint es vanalitza i es tracta de manera superficial a diaris i revistes.

No fa gaire, vaig veure un reportatge per televisió on es parlava de les mares de lloguer a l’Índia, un altre dels països, juntament amb els Estats Units, on hi ha més casos d’aquesta nova manera de crear una família. En aquell reportatge era esgarrifós veure com s’aprofitava la misèria, la pobresa extrema d’aquelles dones, perquè gestessin fills que serien d’altres. Em va costar acabar-lo de veure. Em trencava l’ànima veure la gestació d’aquells nadons. El més horrorós no era només el mercantilisme a què es veia sotmès el naixement d’aquell fill, aprofitant una situació de pobresa d’una dona que, en cas de no estar en la misèria, probablement no ho faria. El més horrorós de tot era veure aquell dona, sotmesa a cesària per assegurar-se que el bebè “sortia sa”, que plorava, que sentia amb un dolor infinit, havent de donar aquella criatura. Era, sens dubte, el més impactant.

Si només hi hagués aquests casos de l’Índia i tots fossin així, seria molt fàcil jutjar-ho i estar-hi totalment en contra, prohibir-ho, dur-ho als tribunals, i tema tancat. Però tampoc és tan fàcil, perquè aleshores llegeixes sobre aquesta qüestió i t’adones que molts dels que opten per les mares de lloguer són parelles gays que arriben als Estats Units perquè tenen les portes de l’adopció pràcticament tancades amb pany i forrallat. Parelles d’homes que s’estimen, que volen tenir fills, i que busquen la manera d’aconseguir-ho i acomplir el seu somni, el seu desig sincer i genuí de tenir descendència. Em poso a la seva pell i els entenc. Jo també volia ser mare, jo també volia tenir fills i a mi em va ser molt més fàcil. No sé què hauria fet si no hagués pogut tenir-ne però molt em temo que no hagués parat fins a acomplir també el meu desig. En aquesta qüestió, doncs, els entenc.

Posem-nos ara al lloc de les mares de lloguer. Em costa i no em puc imaginar fent el mateix (excloent, aquí, els casos de misèria absoluta). No podria, això us ho puc assegurar. Perquè em seria impossible no vincular-me a aquell fill que hauria gestat dins el meu ventre, a qui hauria sentit, a qui hauria estimat des del primer dia. Això us ho puc garantir; no hauria pogut separar-me’n després de parir-lo. Ni després ni més enllà. No podria separar-me d’un nadó que hagués gestat encara que l’esperma no fos del meu marit i l’òvul no fos meu. Censuro totalment aquesta pràctica si és que la fa una dona pressionada per la misèria, per la pobresa, per la ignorància i la incultura. Censuro, evidentment, els que s’aprofiten d’una dona sense recursos perquè gesti el “nostre” fill. És el que penso. Però hi ha molts casos en què les mares són perfectament conscients del què fan, són dones amb diners, amb estudis, amb família i volen fer-ho. Això és el que diuen i me les crec. Em costa posar-me al seu lloc però me les crec. Aleshores, què puc dir, jo? Qui sóc jo per jutjar-les a elles i als homes ansiosos de tenir un fill?

I per últim, posem-nos al lloc del bebè de dins la panxa, el bebè que s’està gestant. Potser aquesta part és la que trobo a faltar en els reportatges, en els articles de diaris, revistes… perquè es pressuposa, sempre, que el bebè no sent. Que el bebè no és ningú fins que ja és als braços dels seus nous pares, i això NO és així. El bebè sent i es vincula, si el deixen. El bebè té ànsia de sentir-se estimat per aquella que el duu a la panxa i posaria la mà al foc, que no deu entendre res i deu patir un munt quan el separen de qui per ell, és la SEVA mare. Què li expliques de subrogacions, de contractes, d’impossibilitat d’adoptar per part de parelles homosexuals. Com li expliques que aquella dona que el duia a la panxa, era de lloguer? Què vol dir “lloguer”? I el pitjor: em trenca el cor pensar que aquell nadó haurà viscut una gestació sense vincle.

Sens dubte, és un tema complicadíssim amb miliun punts de vista però gairebé mai es té en compte a aquell que gesten. I jo vull tenir-los en compte. Els hauríem de tenir en compte. Aquell bebè que probablement no haurà sentit el vincle de qui l’ha dut a la panxa, de qui l’hauran separat normés néixer i que més endavant, tindrà unes necessitats (com tots els bebès) que haurem de saber satisfer. Si han estat resultat del capritx de tenir una “COSA” nova, la que ens “falta”, sens dubte que els seus desitjos no seran satisfets, perquè ens veurem desbordats per un bebè que reclama i que és molt menys divertit del que ens pensàvem. I si a sobre tenim 55 anys, veurem que això de criar els fills a aquesta edat és mooooolt cansat i és molt probable que qui els acabi criant sigui una cangur i per tant, tornarà a enyorar el VINCLE (per segona vegada).

Segur que d’aquest tema, en podríem estar debatent hores. De moment, deixo aquestes reflexions a l’aire. Potser d’aquí a un temps, reprenc el tema.

(Si voleu llegir testimonis sobre aquests casos, hi ha un article interessant d’El País aquí.)