Mares

7.2.2012

Quants tipus de mares hi ha? Quantes característiques ens defineixen a cada una? Fa dies que hi penso… Fa dies que penso que hi ha molts trets que compartim en més o menys grau, la majoria de mares. D’altres no, en absolut, i això ens fa particulars a cada una de nosaltres. Hi heu pensat mai? N’hi ha tantes, de mares, que no m’hi cabran en aquest post…

La mare patidora conscient, que sap que algun dia hi ha de fer alguna cosa, en això de patir tant, i la que fa veure que passa, però que en el fons, es fa tips de patir sense dir-ho a ningú perquè sempre ha detestat que la seva mare patís per ella. La que ho vol controlar tot i que marxa de casa donant mil instruccions a tothom perquè res, en la seva absència, falli. I la que és conscient que no controla res i que hi ha mil coses que se li escapen i ja ni ho intenta perquè sap que és impossible. Vol relaxar-se però en el fons, li fa ràbia que les mares, que ens estimem tant als nostres fills, no puguem evitar-los malalties, disgustos i altres entrebancs de la vida. La mare vocacional, aquella que amb deu anys ja deia que de gran volia tenir fills i la que ha dit sempre que no en tindria fins que, de sobte, va veure que o els tenia ara o ja no podria. Aleshores va canviar de parer i sense estar-ne convençuda va passar per totes les etapes fins a tenir en braços un nadó que li va capgirar la vida. La mare que estava seguríssima que amb un fill seria feliç i ara, que el té, es pregunta què és el que falla perquè ella, de feliç, continua sense ser-ne. La mare que es va quedar embarassada per sorpresa, després d’una nit de no pensar massa i que, ara que el fill ja camina, creu que si no hagués estat així, potser mai hauria trobat el moment perfecte per anar-lo a buscar. La mare que espera a què tot encaixi; tenir parella estable, feina estable, habitatge estable… i no s’adona que ara d’estable ja no hi ha res, i que o es llença a la piscina sense mirar gaire si hi ha aigua, o no es banyarà mai. La mare que això de la piscina no l’importa i fa anys que es va posar a buscar un fill amb el seu company però no es queda embarassada. Han vist metges i tothom els diu que tot està bé. No entén què passa i es decepciona una mica més cada mes que passa. La mare que ha de passar per un procés de reproducció assistida i s’hormona, i resa cada nit perquè aquesta vegada sigui l’última i que finalment tot això que està fent per tenir un fill, acabi sent un èxit. La mare lesbiana que s’embarassa d’un desconegut, i la que ho fa d’un amic. La mare heterosexual que no té parella, ni ganes, i que decideix anar-se’n a un altre país a buscar un fill que espera des de fa anys en un orfenat que algú se l’estimi. La mare a qui fa un any li van donar la fotografia del seu fill a Etiòpia però que mai truquen perquè el vagi a conèixer. La mare que després d’un avortament espontani que la va deixar K.O finalment ha superat el dol i ara torna a estar embarassada. La mare que en ple postpart passa tot el dia sola perquè el company treballa molt i lluny i arriba tard i cansat, i la mare que té la sort de tenir-lo un mes i mig sencer amb ella perquè s’ha pogut ajuntar paternitat i vacances per gaudir d’aquesta arribada d’un fill. La mare que té deu mil llibres de criança a casa i la que mai en llegirà cap perquè va fent cas del seu instint i se’n refia. La mare que es deixa influenciar pel que li diuen família i amics, i la que els vol tenir ben lluny per no perdre’s en el mar de consells que sempre li donen. La mare que va sempre arreglada, la que ja no té panxa, i està més guapa que mai, i la que no troba mai temps per anar a la perruqueria, a depilar-se i hi ha dies que ni tan sols pot dutxar-se. La que se sent gorda i lletja, i la que això ja ni l’importa perquè tot ha pres una altra dimensió des que és mare. La que donaria la vida pel seu fill des del minut 1 d’abraçar-lo, i la que triga uns mesos a sentir-s’hi vinculada. La que ha de tornar a treballar després de 16 setmanes i la que opta per prendre’s un any o dos per estar amb aquest fill que tant la reclama. La que s’enyora quan ha de marxar de casa, i la que sortir-ne l’ajuda a airejar-se i a agafar energies per afrontar el que li queda de dia amb aquell nadó. La que repeteix maternitat tan bon punt veu que l’altre fill ja camina i la que encara no sap si tindrà prou energia per pujar-ne a dos. La que se sent mala mare i es jutja i es culpabilitza, i la que se sent mala mare a estones i no hi dóna gaire importància perquè sap que passarà i que en el fons, no n’és, de mala mare. La que li cau el cabell a grapats, la que té la regla al cap de tres mesos de parir, la que no li torna fins al cap de dos anys, la que plora tot el dia perquè no s’adapta a la nova vida i a tanta demanda, i la que és feliç i se li veu tot el dia a la cara…

N’hi ha tantes… En som tantes… Tant diferents i tant iguals alhora, com a mínim en un aspecte: gairebé a totes les mares del món ens uneix una cosa per damunt de totes les altres: l’amor profund als nostres fills. I això ens dóna força, i això ens fa una.