Mare

2.6.2011

En aquest blog he parlat mil vegades de mi mateixa com a mare. Del que sento, del feliç que em fa aquest nou estat que ha aparegut a la meva vida. Però avui tinc ganes de parlar d’una altra mare, de la meva.

Vaig arribar als meus pares quan ells eren molt joves. Ella tenia 19 anys, un món per descobrir i zero informació i experiència. Em va gestar, parir i criar de la millor manera que va saber, submergida en un mar de dubtes i inseguretats. M’hauria agradat ser ja gran per poder-la ajudar, per poder-la abraçar en els moments de solitud que de ben segur va tenir.

Però la meva mare és sàvia i no va parar fins que va trobar la seva essència i en adonar-se que els primers temps de la meva criança havien estat absents de consciència, tampoc va parar fins a refer el vincle. Em va proposar escriure un llibre juntes (“VINCLES. Gestació, part i criança conscients”) i això va ser l’inici d’un procés meravellós que no oblidaré mai i que m’ha tornat “la VIDA”. Saber tot el que va sentir, sentir-la propera, poder-li dir que no era culpa seva, que l’entenc i que l’acullo, em va salvar. Saber fins a quin punt m’estima, també.

La meva mare és sàvia i d’alguna manera, sabia que refent el nostre vincle, jo podria forjar-ne un de fort i sòlid amb la meva filla. Podíem trencar el cercle. Jo no hagués pogut viure la maternitat i la meva vida amb la consciència que ho faig si no hagués estat per ella, que em va donar les pistes, que em va ensenyar (sense ni que me n’adonés) el camí cap a una nova manera d’entendre aquest cicle; gestar, néixer, viure, morir.

La meva mare és sàvia i quan parla, tothom calla, perquè volen escoltar tot el que diu i no perdre-se’n res. La meva mare té llum i potser no li he dit mai, encara. La meva mare té llum i ni tan sols sé si ella ho sap. Estimar-la com l’estimo m’obliga a creure que hi ha vida després de la mort, perquè no puc imaginar-me no tornar-la a veure mai més, no tornar a sentir la seva essència, no estar mai més en contacte amb el seu ésser complet i perfecte.

Tinc pressa per aprendre-ho tot d’ella, perquè em transmeti tot el seu saber, si és que sóc capaç d’acumular-lo. Com si d’un temps cap aquí m’hagués adonat del valor del llinatge i tingués pressa per absorvir-lo tot, per poder-lo transmetre després a la meva filla, i ella a la seva, i després a l’altra, i l’altra… Tinc pressa perquè hi ha pressa, perquè no podem esperar més, perquè aquest món tal com està, no s’aguanta.

La meva mare és sàvia i sense ser-ne del tot conscient, perquè per ella és la cosa més natural del món, escampa el seu saber en parelles i més parelles que aprenen a vincular-se des del primer dia al fill que gesten. Fills que es podran sentir acompanyats en el seu vital viatge. Perquè ajuda a les dones a viure el moment present, perquè les ajuda a desfer-se de la culpa elaborant-la i alliberant-la. Perquè les acompanya en la solitud i en la desesperança i perquè aquest amor que desprèn sense judicis, s’escampa i fa que elles mateixes estimin sense judicis els seus fills. Perquè allò que rebem i ens és bo, tenim ànsia de transmetre-ho a aquells que ens estimem més fins i tot que a nosaltres mateixos.

La meva mare és sàvia i a més a més, és una perfecta àvia. Quan la veig jugar amb la meva filla penso “no sé què faria sense elles”. Perquè elles són la meva vida. La mare i la filla, el fil que m’uneix a la VIDA. Perquè ho són tot per mi i perquè sé que d’alguna manera, són el mateix. Que SOM el mateix. I sentir això, tenir-ne la plena consciència, m’emociona i m’expandeix.