Mancança

28.5.2013

La setmana passada va estar plena de consultes de mares i pares que en algun moment m’explicaven el molt que se senten jutjats pel seu entorn més proper. Com família, amics o la carnissera de tota la vida no entenen que bressolin, que besin, que dormin junts, que facin pit a demanda, que respectin el que menja el nen petit (els de la vora sempre creuen que és massa poc!), que acompanyin les plorades enmig del carrer del seu fill amb paciència i no amb un crit o un cop al cul…

Per què? em pregunto. I només em ve una paraula al cap: mancança. Per la pròpia mancança. Si no som capaços de mirar enrere i conèixer-la i transitar-la, més tard, quan veiem algú que cria sense ella ens remou i encara que no volguem, ens desperta aquella necessitat insconscient de dir-hi la nostra, de jutjar aquell comportament…

Si no reparem les nostres mancances, costa molt poder acompanyar els nostres fills en el plor, o criar-los en el respecte, entenent els seus ritmes, entenent que no són ni poden ser els nostres. Si ens quedem anclats en la mancança probablement ens remourem molt  quan veiem algú que cria sense ella. Que s’entrega i dóna tot allò que un bebè necessita i en el moment que ho necessita. Que entén que la necessitat del nen petit passa per davant de la seva pròpia. Si no transitem per la nostra mancança i entenem d’on venim, probablement veure algú entregar-se així ens pot fer bullir la sang.

I aquesta ebullició potser no ens deixarà respectar aquells pares i ens veurem empesos, de manera visceral a vegades, a dir-los “vols dir que ho has de fer així? Vols dir que no et pren el pèl? El malacostumaràs! Esteu massa enganxats!…” i milers de coses més…

Perquè tot és en la mancança. L’arrel de tot plegat és en la mancança o en l’absència d’ella. De milers, de milers de milions de persones criades en la mancança; en l’escassetat de braços, de mirada, d’empatia, de vincle, de connexió, de respecte a les necessitats, d’escalf, de contacte, de llet,… de tantes coses…!

I en la mancança creixem i aprenem a sobreviure. A pedaços, iniciant relacions que ens duen, una vegada i una altra, a més mancança, perquè no trobem mai allò que ens podria saciar la més primària.

I aleshores no ens podem alegrar profundament de les coses bones que els passen als altres, i sentim gelosia, i competim compulsivament amb tot i tothom…. perquè hem anat construint en la mancança, i tot el que es contrueix damunt d’ella és absolutament inestable i connectat a la por de perdre…

Quanta mancança hem hagut de mamar aquesta societat nostra per estar tant desconnectats del nostre instint, del nostre cos, i sobretot… de la crida de les nostres cries. Una crida que ens diu a plors desesperats “connecta’t! Torna! No em facis el mateix que vas viure tu!”… i costa tant escoltar-la des de la mancança més absoluta i profunda… que a vegades preferim pensar que té mal de panxa, o que hi ha algun problema, o que no és normal, o que ens ha sortit marrà o dolent. I ens fem els sords.

Quanta mancança hem hagut de mamar aquesta societat nostra per continuar perpetrant la idea en dinars de família, a la carnisseria, en una trobada amb amics… de què els nens molesten, de què es malcrien si els abracem, de què hem d’obligar-los a tot perquè sinó es desencarrilen…!

Avui he vist un bebè de 15 dies. Dormia i de sobte ha obert els ulls. Uns ulls grans i negres que m’han clavat la mirada. En ells he vist saviesa, profunditat i poder. I he pensat que fàcil seria tot plegat si entenguéssim que ells han vingut aquí per alguna cosa, que en el fons, el camí se’l coneixen de sobres, i que som nosaltres (que ho hem oblidat tot) els que hem de, simplement, deixar-nos guiar per ells. Deixem que ens despertin els sentits. Deixem que udolin la crida i que ressoni dins nostre. Deixem que ens evoquin la nostra mancança i plorem-la, plorem-la tant com faci falta, tant com necessitem… per anar-nos-en buidant més i més, i sobretot, per deixar de propagar-la. Per deixar d’escampar-la. Per dir: “jo no vull aquesta herència pels meus fills, i tallo la mancança aquí i ara”. Per deixar de tenir por de donar-nos en cos i ànima, de ressonar amb els seus ritmes i les seves necessitats, per abandonar-nos i convertir-nos en un de sol. Per fusionar-nos en l’Amor.

Per recordar qui érem. Per recordar qui som.