Mamar

Definició de mamar: xuclar amb els llavis i la llengua la llet de les mamelles. Aquesta és una de les definicions que he trobat, en aquest cas a l’Enciclopèdia Catalana. Les altres, eren gairebé clavades. No cal dir que la trobo escueta. Però sens dubte prefereixo el verb “mamar” que no pas “alletar” o “donar el pit”. Perquè per mi, mamar, és molt més que donar llet, o que donar el pit, o alimentar, o que la meva filla xucli amb els llavis i la llengua la llet de les meves mamelles.

Per mi, mamar és donar mama, en tots els sentits. És entregar-me i donar-li llet, evidentment, però també consol, escalfor, contacte, mirada, presència, energia, repòs, si el necessita, salut, defenses, amor, llinatge, essència i finalment, VIDA. Crec que és important que tant les dones que donem de mamar com el nostre entorn més immediat sàpiguen que donar el pit no és només alimentar. Perquè si ens quedem només amb això, amb aquest trosset de l’ampli ventall que significa alletar, no podrem entendre com n’és d’important la manera com deslletem o desmamem el nostre fill. Parlo, evidentment, de quan la decisió és unilateral i la pren la mare perquè ja en té prou, perquè ja no li és el plaer que era abans.

Si no prenem consciència del que significa mamar, no podrem entendre ni empatitzar, per exemple, amb un nen que sis mesos després de deixar la teta, encara la reclama. O amb un altre que malgrat ja no la reclama, quan veu la seva mare, li diu: “teta?” amb cara de… “les enyoro”. Perquè sí, els bebès o nens petits poden enyorar mamar, gairebé tant com enyoren la mama quan no hi és. Per què? Doncs perquè mamar és beure’s a la mama en tots els sentits i omplir-se’n i impregnar-se’n per tots els porus. És una cosa que traspassa la ment i té molt més a veure amb el cos, amb les hormones, amb l’amor, amb el retrobar-se íntimament i profundament en un lloc que només a mare i fill correspon. Per això ploren quan se’ls retira el pit abans que ells ho vulguin o estiguin preparats per deixar-lo. Perquè és com passar un procés de dol… sí, de dol de la teta… Allò que els ha donat tant però que a partir d’un moment donat, ja no poden acostar-s’hi malgrat tenir-les tant a prop quan abracen la mare o hi juguen.

I si no entenem tot això i el plaer que senten moltes dones quan donen el pit, tampoc podrem entendre com n’hi ha algunes que, quan ja fa temps que han deixat de donar-lo, també ho enyoren. No entendrem per què no n’hi ha cap que parli d’esclavatge quan des d’alguns àmbits ens han intentat fer creure que això de donar el pit estava passat de moda i era més aviat, un acte fruït d’una altra època.

Només cada mare i cada fill saben quan en tenen prou en això tan ampli i apassionant com és el món de la lactància. Jo crec que no es pot donar el pit a disgust i si és així, si no són les dues parts (mare i fill) que ho gaudeixen, és millor deixar-ho córrer. Perquè el fill es mereix rebre’ns sense reserves, sense disgust, sense la sensació de “la mare em dóna el pit però en realitat, no vol donar-me’l”. Mamar ha de ser un acte plaent per les dues bandes i si no és així, vol dir que és hora de passar a una etapa. Ara bé, intentem entendre tot el que amaga la paraula MAMAR perquè només així podrem comprendre realment i profundament què sent un bebè a qui, de sobte, li diuen “a partir d’ara, ja no hi haurà més teta”. Només així podrem acompanyar-lo per tal que aquesta “pèrdua” sigui el més suportable i dolça possible.