"Mama, cas"

22.12.2011

Un dia, quan encara no tenia fills, vaig presenciar aquesta escena:

Una nena d’uns 5 anys es moria de ganes de veure els seus pares. Havia passat tot el dia a l’escola perquè s’hi havia quedat a dinar i després l’havien anat a buscar els seus avis, per tant, a les set de la tarda estava que es moria per abraçar la mama i el papa. Quan va sonar el timbre i l’àvia li va dir: “és el papa”, ella es va posar a saltar i córrer com si li hagués tocat la loteria. Es va esverar i esverada com anava de contenta, quan el seu pare la va agafar a coll, a ella no li va sortir res més que una bufetada. De seguida es va adonar de l’error i se li va tornar a abraçar com demanant-li perdó però ja era massa tard. Ell, que també arribava rebentat i amb ganes d’una mica de calma, aquella bufetada el va descol·locar. La va deixar a terra i la va renyar; “doncs ara marxo a comprar una cosa amb el teu germà i tu et quedes aquí”.

La nena va començar a plorar desesperadament, mentre cridava “Papa! Papa!”, com si li estiguessin arrancant alguna cosa molt preuada i molt profunda i va córrer a amagar-se en una habitació. A l’avi li va costar molta estona aconseguir calmar-la. Jo ja no hi era quan el seu pare va tornar a buscar-la per marxar cap a casa.

Després d’això vaig pensar una cosa: “si mai tinc fills, intentaré ensenyar-los a demanar el que realment volen per evitar demandes desplaçades que no entén ningú”.

El maig passat, enmig d’una conversa entre el meu company i jo, de sobte la Laia va començar a exigir amb contundència “teta, teta!”. No volia teta; tenia gelos, volia atenció, i va ser justament això el que li vaig dir: “Ara no vols teta, el que vols de debò és que et fem cas perquè ara mateix ja estàs cansada que parlem nosaltres. Si vols cas, digues “mama, cas”!”. Em va dir que sí, que volia cas, o sigui que ho va entendre a la perfecció i des d’aleshores, quan vol atenció, sempre diu les dues paraules, que poden variar una mica com “iaia, cas!”, “papa, cas”, “Marta, cas”, “Tiet, cas”… o el que sigui. Però la qüestió és que demana el que vol. Una altra cosa és si en el moment que ho demana se li pot donar o no. És a dir, no es tracta de deixar-ho absolutament tot quan et reclama atenció, evidentment que no. Si per ells fos, la nostra atenció la tindrien sempre, sempre i sempre. Però això ja sabem d’entrada que no pot ser.

I ara, que s’acosta als dos anys i mig això també ho està entenent; que no sempre pot tenir el que a ella li agradaria. Que quan podem li fem tot el cas del món però que en d’altres ocasions doncs els pares també parlem, o cuinem, o el que sigui. L’important, però, és que demani el que vol realment i que no faci altres coses per cridar l’atenció com tocar allò que sap perfectament que NO es toca, o fer veure que vol teta, o fer veure que no es troba bé, o fer veure qualsevol altra cosa.

Però és clar… què volem, si els primers que fem demandes desplaçades som els adults. Sí, sí, nosaltres, adults, també volem cas i probablement, més sovint del que ens agradaria reconèixer. I passa una cosa: No estem acostumats a demanar el que necessitem i dir a vegades a la parella “va…fes-me cas, que necessito una mica de mimos”, ens fa vergonya i ho trobem poc “adult”. Aleshores què fem? Doncs ens hi enfadem per qualsevol tonteria quan en realitat el que ens ha molestat és que no ens hagi fet cas quan nosaltres el necessitàvem. Però és que… NO LI HEM DIT! Els adults fem aquestes coses inexplicables, sí… per falta de costum, perquè ningú ens ha ensenyat a fer-ho millor, perquè ningú ens ha legitimat el fet de demanar atenció perquè quan érem petits ningú ens posava paraules a allò real que ens passava, a allò real que desitjàvem.

És curiós perquè tothom se sobta quan sent que la Laia ens diu: “Mama, vull cas”, per exemple. I em pregunten què vol dir. “Vol dir que s’avorreix enmig d’aquesta conversa d’adults i que vol que li prestem atenció i que algú de nosaltres estigui per ella”. Aquells amics que un bon dia van sentir l’expressió “mama, cas”, l’han incorporat a casa seva i és com la paraula màgica perquè l’altre membre de la parella sàpiga que és hora d’una mica de mimos i atenció. Perquè els adults (encara que vulguem fer veure que no….) sí, també necessitem CAS!