Malalties i lactància

Jo sempre he estat prima, bastant, i sempre he pesat poc. Amb l’embaràs vaig guanyar 11 quilets que tothom opinava que se m’havien posat tan i tan bé. Amb el naixement de la Laia, a poc a poc, i amb el pas dels mesos, tot va anar tornant al seu lloc. Els quilos que havia guanyat en l’embaràs van anar desapareixent i em vaig tornar a quedar prima, tant com abans o potser una mica més que abans d’embarassar-me. La gent perd la memòria molt ràpidament, i resulta que tothom em trobava massa prima. És cert que n’estava, però jo menjava com mai, i a més, ja estava acostumada a què tothom opinés sobre el meu pes (a ulls dels altres) sempre massa baix.

Finalment em va entrar la paranoia i vaig pensar que potser tothom tenia raó, que n’estava massa i que era culpa de la lactància materna, que m’estava deixant sense reserves. Vaig anar al ginecòleg, perquè em fes fer una analítica completa. Li vaig parlar del que em deia la gent i va mirar el meu historial: el pes que tenia aleshores era el mateix que quan tenia 24, 25 i fins als 32 anys. Vaja, que era absolutament normal en mi! De totes maneres em vaig fer l’analítica que m’havia encarregat i va sortir fantàstica, de manual! Estava forta com un roure i només passava una cosa: estava cansada. Però hi ha alguna mare que amb un bebè no estigui cansada?!

Ara penso això cada vegada que una mare em diu que aquest hivern s’ha posat malalta i que potser és per la lactància. La meva família han estat tots malalts alguna vegada aquests mesos passats i no n’hi ha cap que doni el pit! Pensem un moment: Vols dir que no ens posem malaltes igual que la resta de mortals? O que ens hi posem una mica més en cas que el nostre fill emmalalteixi sovint pel que sigui? No pot ser que ens ho encomanem els uns als altres a la família i que si el nostre fill va a la llar d’infants o a l’escola arribin més virus a casa?

I si el que passa és que anem massa estressades i això ens fa baixar el nostre nivell òptim de defenses? I si dormim massa poc? O emocionalment estem més desgavellades perquè la fusió amb un bebè és bestial i ens sap molt greu haver-nos-en de separar per anar a treballar? No pot ser que aquests alt-i-baixos emocionals ens minin les defenses? No pot ser que vulguem arribar a tot i que adonar-nos que és impossible ens fa forçar la màquina encara més fins que caiem malaltes?

No pot ser que la lactància materna ens doni aquell moment de calma una estoneta cada dia i que lluny de fer-nos emmalaltir ens ajudi a no defallir? No pot ser que la segregació d’endorfines i oxcitocina de la lactància ens facin entomar el present nostre amb una mica més d’energia i optimisme?

I encara més preguntes… Per què a ulls aliens sempre tot és culpa de donar el pit als nostres fills? Per què aquestes ganes que ho acabem ben de pressa amb l’excusa que així ens trobarem millor? Potser el que necessitem és una altra cosa i no pas deixar d’alletar… I l’última pregunta abans d’acabar: nosaltres, les mares, per què ens acabem creient allò que opinen els del nostre entorn i que precisament no són ni experts en lactància materna i molt menys, en medicina?

Si algú té respostes… sóc tota orelles.