Malalta

20.12.2011

La setmana passada vaig estar dos dies malalta; refredada, amb febre i mal d’ossos. Un dia i mig vaig fer repòs a casa perquè ja no podia continuar fent veure que no passava res. I és aleshores quan t’adones que estar malalt amb fills o sense no és el mateix. Tu tens una necessitat imperiosa de no fer res, d’estirar-te al llit o al sofà colgada amb no sé quantes mantes perquè tremoles de fred, però una mica més enllà hi ha algú que et reclama i vol que juguis. I ara, del que menys ganes tens és de jugar. El meu company té una botiga; endevineu quan m’he posat malalta aquest any i l’anterior? Correcte, en plena campanya de Nadal. Me n’acabo d’adonar ara i és un tema que hauré de reflexionar detingudament quan acabi d’escriure aquest post 😉

Però tornem al tema. Ell no hi és i em trobo sola, malalta i amb la nostra filla que vol mama. És aleshores quan desitjaria viure com abans, en una masia enorme plena de gent amb pares, germans, cunyades, tietes, etc, en què només calgués dir “estic malalta” perquè algú altre s’ocupés de tot allò que jo, avui, no puc fer. Però resulta que vivim en nuclis familiars petits, molt petits i massa sovint estem soles; soles amb un fill@, soles criant, soles malaltes. Com vaig explicar al post: “DEMANAR AJUDA” ara ja no em costa tant fer un crit de socors. Fa temps que vaig entendre que jo sola no puc viure, ni puc fer-ho tot, ni puc ser feliç, o sigui que necessito els altres per moltes més coses de les que en una època m’agradava reconèixer. O sigui que aquesta vegada vaig aixecar el telèfon i vaig trucar a qui primer es truca sempre en aquests casos: la mama. I la mama va venir i em va ajudar en el que en aquesta ocasió més necessitava; amb la Laia. Hi va jugar perquè jo pogués NO fer-ho. Perquè pogués estirar-me al sofà i mirar-les, mentre em sentia com si m’hagués atropellat un camió.

I aleshores vaig pensar en tantes dones que un dia deuen estar malaltes i no tenen la família a prop i potser tampoc els amics. I no tenen a ningú per poder trucar i dir: “sisplau, vine!” perquè saben que trigaria hores o perquè saben que no podria fer-ho i per tant, ja ni tan sols truquen. I enfebrades, amb tremolines i amb gens de ganes de jugar, s’han d’asseure a terra i fer cas a aquell bebè que les reclama o a aquell nen petit que està dibuixant un cargol i vol que li diguis: “que maco!”, quan elles, el que farien de bon grat és ficar-se dins de la seva closca i desaparèixer fins a poder tornar sent ja elles, les de sempre, les que no es cansen i que arriben (gairebé) a tot sense ajuda.

Estar sol és maco quan en tens ganes però no quan no tens altra opció. Les mares no som invencibles; els virus a vegades ens enganxen i ens deixen anclades al llit de casa.

Cada dia veig més clara la necessitat de viure en tribu, a propet els uns dels altres, cadascú en el seu espai però prou a prop com per sentir-se acoixinat quan fa falta per aquells que t’estimes i t’estimen… Tinc la senscaió que no vénen temps gens fàcils i crec sincerament que els travessarem molt millor com més tribu tinguem, com més xarxes teixim, com més a propet estiguem per donar-nos la mà i caminar plegats. Potser m’equivoco, però tinc aquesta sensació.