Malabars

3.11.2015

La primera fase del puerperi*, (per a mi són els primers 15 mesos de la meva maternitat extra-uterina) em resulten més o menys senzills: el que vol i necessita la meva filla és el mateix que necessito jo. L’equilibri, llavors, és relativament fàcil de trobar en aquest sentit: hi ha altres elements que el desestabilitzen com les necessitats d’una nena molt més gran, o l’entorn (aquest món estressat que fàcil, el que si diu fàcil, no ho posa a la maternitat).

Però passada aquesta etapa en què les meves filles i jo hem estat inseparables, arriba una altra etapa, la segona part del puerperi (dels 15 mesos aproximadament al que duri -fins als 2 o 3 anys del nen) i ja és una altra història. Suposo que això de veure’ls amb autonomia psicomotriu influeix molt: vaja, que caminen i en aquests moments (amb 19 mesos que té Lua), corre, salta i té una agilitat enorme. Doncs això, que és un procés paral·lel: ells són cada vegada més autònoms i encara que et necessiten un munt i tu a ells, comencen a aparèixer altres elements que abans no entraven en joc. En el meu cas és un tsunami d’idees, creacions i projectes que em tenen el cap boig!

I aquí és on l’equilibri comença a fallar: perquè ni tu estàs preparada per tirar-ho tot endavant, ni per separar-te gaire, (ni ella tampoc), i sobretot, no tens el temps necessari que requeriria tal tsunami per veure’s satisfet.

I allà em teniu, fent malabars per poder ser la mare que vull ser, per estar present amb les meves filles i alhora sentir-me realitzada a altres nivells que a poc a poc van despertant del somni profund en què van caure durant l’embaràs. Els trec la pols i els miro com dient “vaja, tu per aquí?”.

Aquest és el primer indici que el puerperi ha passat a una altra fase: apareixen desitjos que abans no tenies i en el meu cas, començo a fantasiejar amb coses que fa res ni em passaven pel cap com “i el dia que les dues (no només la gran) es quedin a dormir a casa dels avis?”. Sí, estem entrant en una altra fase i encara que m’agrada, perquè feia molt que no la vivia, ja li començo a intuir de nou les dificultats que comporta i per a mi, la principal és trobar l’equilibri que em faci estar en pau.

No és fàcil. Una ment plena d’idees i projectes, amb una vida professional que vull realitzar plenament algun dia. Un cor i unes entranyes que encara em diuen que no ha acabat el puerperi, que la Lua encara és molt petita i em necessita present i disponible. I jo al mig, fent equilibris perquè la balança estigui al punt.

Això de la maternitat és com estar en un circ perquè et passes el dia fent malabars: emocionals i logístics per arribar a tot (als teus fills, a la teva vida professional, etc) i també arribar, d’alguna manera, a tu.

Com ho equilibro? De moment dormint una mica menys. Necessito aquelles hores en què tots dormen i jo puc posar-me a escriure, guionar, editar, etc. els meus projectes. Si tinc a la meva fera interna en pau, llavors puc centrar-me en les nenes i en la fase que ens toca viure ara de criança intensiva com a mi m’agrada. Conseqüències: doncs que més tard o més d’hora arriba el cansament i la son, però això ja és un altre post!

I a tu, ¿et costa trobar l’equilibri?

* Sovint es parla del puerperi com els dies posteriors al part, com si després de la quarantena ja s’acabés. Per mi triga, com heu vist, mooooolt més a abandonar-nos! 😉