'Mai' és molt temps

10.7.2012

Hi ha una cosa que ens passa a moltes mares i pares en aquest temps intens de criança i és que a vegades perdem la perspectiva. Allò que succeeix a casa amb la nostra criatura, allò que potser ens preocupa o que no sabem com abordar, ens atabala tot sovint perquè justament perdem la perspectiva. Estem cansats, esgotats, d’un dia a dia amb massa obligacions laborals, obligacions econòmiques, obligacions logístiques… I pràcticament no tenim temps per respirar i agafar perspectiva.

Perquè el pitjor de tot, la preocupació màxima, l’angoixa que no et deixa dormir i que t’ocupa la ment que no para de donar voltes, és només una: que allò que passa no s’acabi mai. Que el nostre fill no dormi mai una nit seguida, que no deixi mai el pit, que no pari de plorar mai quan el deixem a l’escola, que no vulgui anar mai de colònies, que no es relacioni mai amb altres nens, que no es deixi mai de fer pipí al damunt, que no deixi mai de xumar-se el dit, que no deixarà mai de tenir bronquitis o el que sigui… Que allò que passa s’eternitzi, que no ens en sortim, que la situació ens guanyi la batalla…

Jo també he passat aquesta fase més d’una vegada… En moments de desesperació per qualsevol cosa no podia evitar dir: “És que això no s’acabarà mai!” i ell, el meu company de l’ànima que sempre ha posat molta més perspectiva que jo a les coses, em deia: “Mai és molt temps”. I jo a vegades m’enfadava perquè tenia la sensació que treia importància a allò que em preocupava, que no entenia el grau de preocupació que vivia jo amb aquella situació en concret. Però l’únic que em passava és que havia perdut la perspectiva, que estava cansada, que duia massa nits dormint poc, o que estava atabalada per coses de feina, o d’altres que no tenien res a veure amb la criança de la nostra filla.

Aquella frase, però, no podia ser més encertada. Perquè mai és molt temps, i més quan parlem d’un nen/a: perquè canvien molt de pressa. Allò que fan ara no ho faran demà, aquella rutina d’aquesta setmana no serà la mateixa de la d’aquí un mes, aquells horaris de migdiades seran diferents d’aquí un temps, allò que li agrada ara no li agradarà d’aquí no-res i allò que ara ens preocupa (us ho asseguro) deixarà de preocupar-nos més aviat del que pensem.

Posar perspectiva és sa perquè ens permet respirar, sortir d’allò que ens angoixa, veure la pel.lícula com si no fos la nostra història i entendre que més que preocupar-nos el que hem de fer (si és que hi podem fer alguna cosa) és ocupar-nos-en, i en cas que no s’hi pugui fer res, simplement, relaxar-nos…

Recordant sempre que la paraula MAI amb criança és molt temps, massa, i que a banda de ser molt poc útil, només serveix per enfonsar-nos. Desterreu aquesta paraula a no ser que sigui per dir allò de “No deixaré mai d’estimar-te!”.