M'agrada tot de tu

21.9.2011

Com és possible que m’agradi tot de tu? Que m’agradin els teus ulls és normal, són preciosos i grans. Que m’agradin els teus cabells, també, la teva veu, la teva cara, els teus genolls i peus, i mans, i dents… També m’agraden les teves pestanyes, molt. M’agrada tot de tu, ara, i també quan tenies dos mesos, deu, o tres dies. No sé què té això de ser mare, i suposo que també pare, que et submergeix en un enamorament que mai s’acaba i que lluny de disminuir i baixar d’intensitat, com a vegades passa, aquest només incrementa. Quan crec que ja no em podràs agradar més del que ja m’agrades, descobreixo alguna altra cosa nova que m’enamora de tu. I torno a tenir aquella sensació forta d’amor, amb la certesa de saber que estimar-te, filla meva, és el més fort que m’ha passat mai. Perquè és un altre tipus d’amor, que em surt de l’entranya i que em lliga a tu molt més enllà del que ara mateix em puc imaginar.

T’estimo tant i m’agrades tant, que fins i tot m’acaba agradant el que no és tan agradable del teu caràcter i ho veig i ho entenc com una oportunitat de créixer juntes, d’aprendre a gestionar-ho, d’aprendre a ballar-hi per donar-hi la volta. Quan veig que no saps què fer amb la ràbia que et surt de dins quan alguna cosa no va com tu volies, penso : “uauuuu, aquí hi tenim feina”, però no m’espanta. Tu mateixa, amb el que fas, amb com actues, em vas recordant quines coses fallen, quines no, quines hem de celebrar i quines altres hem de mirar d’entendre i corregir. Ho veus que estic parlant sempre en plural? Perquè jo aprenc amb tu, perquè a vegades, encara que a tu et sembli que la mama ho sap tot, jo també vaig a les palpentes i a vegades m’entrebanco, i caic, i em faig alguna rascada.

Però tot i així, malgrat l’esforç que em suposa superar les meves pròpies limitacions en criar-te, malgrat que a vegades penso que m’he equivocat en tal o tal altra cosa, malgrat adonar-me que no sé res de fet, i que em queda un llarg camí a recórre, m’agrada que m’ho mostris. Quan em desespero perquè encara no vols dormir, o quan em sento fatal perquè al parc has fet mal a un nen perquè això de la ràbia encara no ho portem gaire bé… penso que encara hem d’aprendre més i em convenço que ho farem juntes i tot això, m’agrada.

M’agraden les teves pestanyes i m’agraden quan no es volen tancar per anar a dormir. Malgrat que algun dia m’hagis vist fins i tot enfadada, m’agrada viure-ho. Perquè em dónes l’oportunitat de saber què se sent quan es té un fill, com és de fort l’amor que se sent i com és de forta i trencadora també la desesperació quan alguna cosa no rutlla o quan et veig patir. M’agrada veure’t créixer i m’agrada també ser conscient de saber que un dia marxaràs de casa i qui sap, potser, durant un temps, t’allunyaràs de mi.

Sé perfectament que mai podré tornar-te tot l’amor o el feliç que em fas sentir, malgrat que ho intento amb perseverança. I sé que només quan tinguis tu el teu propi fill o filla podràs saber què vaig sentir jo l’altre dia quan a cau d’orella em vas dir: “Mama, t’estimo”. Vas contribuir a fer una mica més àmplia la meva llista de “moments més feliços de la meva vida” i t’estaré eternament agraïda.

Jo, Laia, també t’estimo.