L’única mare del món

Quan la meva filla tenia uns tres mesos, un dia, una persona propera va deixar anar aquesta frase que gens subtilment m’apuntava amb el dit: “Es pensa que només ha tingut fills ella”. Aleshores, aquelles paraules només em van ferir.

D’alguna manera em vaig sentir ridiculitzada amb la meva il·lusió de mare primerenca, amb les meves ànsies i pors, i amb els meus instints a flor de pell que em feien protegir la meva “cria” amb urpes i dents. La llet em brollava a totes hores i aquell ésser que havia sortit del meu ventre m’havia convertit en algú especial, pel sol fet d’haver-me escollit.

Ara, amb la perspectiva que dóna el temps, m’adono que sí, que en aquell precís moment jo em pensava que en tot el món, només jo havia tingut una filla. O millor dit, no ho pensava, simplement, ho sentia.

No hi havia res més important. Ni els consells de mares sobre com ho havien fet amb els seus fills, ni la certesa de saber que pel carrer hi havia centenars, milers, milions de dones com jo que duien les seves criatures a coll, em treia aquella sensació del damunt.

Una sensació simplement preciosa i indescriptible. La de sentir-te escollit, estimat, afortunat, com si res més existís o importés al món. La frase que un dia em va doldre, més pel despit en pronunciar-la que pel significat en sí mateix, ara m’adono que no podia ser més encertada.

Però quin mal que em va fer…! Perquè en aquelles frases hi havia despreci pel que feia, pel que sentia i per com ho feia. I en aquell moment no era justament el que necessitava, al contrari. Em va fer plorar. I encara la recordo…