LLencem el calendari

12.3.2013

La relació de les dones amb la lactància materna comença molt abans de tenir un fill. Volguem o no donar el pit, la relació amb la lactància materna hi és. Perquè un bon dia anem al Centre d’Atenció Primària o a un lloc privat on ens fan Preparació al Part i ens expliquen com es prepara el nostre cos per l’arribada del bebè, o com s’ha de donar el pit, en quines postures, etc. O algunes tindrem amigues que hauran o no donat el pit i encara que no volguem, pensarem “què faré jo quan sigui l’hora?”… Algunes ho tindran claríssim, d’altres no tant.

Arriba el dia del part i la relació amb la lactància materna, continua. Tant si hem decidit prendre pastilles perquè se’ns retiri la llet, com si volem donar el pit i comencem a aprendre’n, com si no sabem com es fa i les infermeres, mares o qui sigui ens intenta explicar com va… És una època en què llegim de tot, sentim de tot i ens diuen de tot. Bons consells i mals consells, molts mals consells. Sembla que la relació amb la lactància materna sigui no només de dues sinó de tres, quatre o fins i tot vuit persones. Perquè aquí s’hi fica la mare, la sogra, la doula, l’amiga, la veïna, el marit, el pare, el sogre, la cunyada, la infermera, la pediatra… Les nostres tetes esdevenen públiques i tant si el nostre fill està grassonet com si creix més aviat esquifit, la nostra relació amb la lactància materna està en boca de més gent de la que voldríem.

Tot sovint comencen, en aquesta etapa, a entrar els terminis: “jo vull donar el pit fins que pugui, si són dos mesos, dos mesos”. “Doncs jo fins que torni a treballar, després passo de treure’m llet”. “Jo no! Fins als sis seguríssim, lactància materna exclusiva i després potser aguanto fins als 8 o als 9, ja ho veurem”. “Jo li vull donar el pit fins als 2 anys seguríssim i després, depèn de si ja n’estic molt farta”. “Jo li donaré fins a l’any, si hi arribo”. “Jo, mira, no en tinc ni idea… vaig fent, però m’agradaria allargar-ho el màxim”. “Jo ja tinc ganes de deixar-ho però com que sé que és el millor pel meu fill, aguantaré fins que  pugui”, etc, etc, etc… Tants caps, tants barrets.

Els terminis… Els terminis que ens fixem les dones… Les expectatives, les idees preconcebudes, les idees que ens han ficat al cap, les històries mentals que ens hem creat nosaltres sense saber (a vegades) gran cosa… Tot això va fent mentre, al món real, hi ha un bebè que mama i una dona que alleta.

Així, un dia rera un altre. I amb cada presa, més vincle. I amb cada presa, més mirada, més rialles per sota el nas mentre el bebè té el mugró a la boca. I amb cada presa, una nova becaina d’aquelles tan dolces. I amb cada presa, un “t’estimo cada dia una mica més”… I amb cada presa, aquella baba que ens cau a les mares quan els veiem amb les mans completament obertes i aquella cara de plaer. I amb cada presa, més amor. I amb cada presa, més i més connexió, més i més vincle entre tots dos.

I així, a poc a poc, i anar fent, arriba un dia que no saps ni per què, però ja no recordes quin era l’últim termini que t’havies fixat. Així, de cop i volta, ja no penses en mesos, ni en dies, ni en anys i simplement t’adones que aquesta relació íntima que heu traçat gràcies i amb la lactància materna és només vostra. I així, a poc a poc, et fas conscient que en aquesta relació ja no gosa entrar ni el pare, ni el pediatre, ni la infermera, ni la sogra, ni la cunyada, ni el germà, ni la mare, ni el pare, ni la veïna, ni ningú… perquè tothom ha entès o potser no però ja no t’importa, que això és només vostre i que durarà fins que hagi de durar.

Et trobes, de sobte, vivint el present amb cada presa sense pensar ja en el que volies, el que esperaves, el que imaginaves que faries o fins quan pensaves alletar. T’adones que no té cap sentit fixar-se terminis. T’adones que en el fons, no té cap importància. T’adones, d’alguna manera, que és la mateixa lactància materna que us agafa a tots dos (mare i bebè/nen petit) de la mà i us va portant, si la deixeu fluir. T’adones que és un privilegi poder-ne gaudir i aleshores llences calendaris, i expectatives i tot el que sobra a la paperera i et dónes a tu el permís de nodrir i nodrir-te’n.

Aquell dia, el dia que llences el calendari, el dia que les expectatives s’esfumen, el dia que el que diuen els altres ja no t’importa és EL dia. Aquell dia podeu dir que la vostra lactància materna ja ha triomfat. Duri el que duri i l’acabi qui l’acabi. Ja heu triomfat. Tots dos.

Enhorabona!