L'home pare

9.2.2012

Quan jo vaig néixer el meu pare no va poder entrar a la sala de parts i es va haver d’esperar a fora, com feien gairebé tots els homes en aquella època. En el naixement de la meva mare, qui va acompanyar la meva àvia en tot el treball de part va ser la seva germana. El meu avi estava treballant, a pagès, i va anar cap a l’hospital amb el tractor quan el van avisar que la meva mare ja naixia.

A vegades parlem de la preparació al part, del part conscient, dels grups de criança, etc, com si haguessin existit tota la vida i la realitat és que estem parlant de coses molt noves. Fa 20 i pico d’anys, quan la meva mare va començar a fer preparació al part, no hi anava cap home, a les classes. Amb el temps, alguns començaven a aparèixer per les sessions acompanyant a les seves dones panxudes i ara us asseguro que no en falta cap. Actualment, moltíssims homes van a les visites al ginecòleg, a la llevadora, a sessions de criança i on faci falta perquè són part implicada en l’arribada del nou fill, perquè volen prendre’n part, perquè són i se’n fan responsables, perquè volen gaudir-ne, perquè se senten pares i són feliços de ser-ne.

Més d’una vegada, però, algun pare m’ha confessat sentir-se desorientat, perdut, sense saber gaire bé quin és el paper que li pertoca… Aleshores li pregunto pel seu pare. Gairebé sempre hi ha la mateixa història; no hi ha referents. No fa pas tant temps els pares no hi eren, no hi eren mai. Els pares, els homes, no participaven de la criança dels fills, eren molt poques hores a casa, i s’ocupaven d’”altres” coses. Recordo molt concretament un dia que un home em va reconèixer trist i amb certa vergonya, no haver-ho fet prou bé amb el seu fill. “No he sabut fer de pare perquè, entre altres coses, el meu no me’n va fer a mi, i el meu avi tampoc li’n va fer a ell…” i segurament podríem anar estirant el fil i anar trobant a cada generació, la mateixa història.

I els homes, molts d’ells sense referents, sense tenir integrat en cada cèl·lula la participació activa del pare en cada etapa de la seva vida més primerenca, un bon dia esdevenen també ells, pares. Pot ser que se sentin molt segurs i de manera espontània, sense passar pel sedàs de la ment què han de fer o què se n’espera, vagin gaudint i prenent part de la gestació, del part, de la criança dels fills com si ho haguessin fet tota la vida. O pot ser que se sentin remoguts, sense saber cap a on tirar, com si el camí que han de seguir no acabés d’estar definit… amb l’afegit del sentiment de culpa que tot sovint hi va associat; com si sentir-se anant a les palpentes volgués dir que no s’estimen prou el fill que esperen.

Jo només puc dir que em trec el barret davant de tots els homes-pares que han anat fent passes de gegant, deixant enrere aquell temps en què el paper del pare era més aviat inexistent i, quan apareixia, ho feia des de l’autoritat i de l’“aquí mano jo!”. Em trec el barret davant dels valents que van reivindicar poder entrar a les sales de part, davant dels valents que demanen un dia i un altre poder estar presents en la cesària de la seva dona, davant dels que sense vergonya assisteixen a les classes de preparació al part, davant dels que busquen ajuda quan es veuen perduts en la criança dels fills. Em trec el barret davant de tots els homes que fan de debò de pares i que hi són. Que també crien els seus fills, que també els ajuden a créixer, que se’n fan responsables i que, alhora, aprenen (a vegades també a les palpentes) a acompanyar a les seves dones en unes etapes (l’embaràs i el puerperi) que poden no ser plàcides a voltes.

Els nostres fills tindran molta sort, tindran mig camí fet perquè tindran referents. Referents de pare. I els nostres néts, besnéts,… en sortiran beneficiats.