L'etapa del "per què?"

9.3.2012

Sí, estem absolutament immersos en aquesta etapa en què la nostra filla pot preguntar-nos uns quants “per quès” seguits fins que no recordes ja a què es referia quan et demanava “per què?”. N’havia sentit a parlar molt d’aquesta etapa i l’havia viscuda també amb els meus germans. A mi, ho dic amb la mà al cor, aquesta etapa m’encanta. Sí, que em preguntin les coses més estrambòtiques i vulguin saber-ne el per què, o que de les coses més normals i quotidianes, que fins i tot proposen ells mateixos te’n demanin el “per què”, m’encanta.

Em fascina, em diverteix, em fa pensar, em fa qüestionar, em fa esprémer el cervell mirant de trobar les respostes més adequades… i m’ho passo molt bé. Sí, ja ho sé que a vegades quan no paren de dir-te “i per què, mama?”, “i per què?”… pot ser desesperant, però encara no m’hi he trobat. Encara no ha arribat el dia que em cansi d’aquestes preguntes, d’aquests interrogants inacabables. L’altre dia vaig estar pensant com és que encara no hi havia perdut la paciència (perquè a vegades és per perdre-la) i en vaig trobar la resposta, em sembla. D’una banda, perquè a mi m’encanta fer preguntes; per alguna cosa em vaig fer periodista. M’encanta saber, preguntar i repreguntar… Jo disfruto quan conec algú amb una feina que desconec, o amb una història vital que em sorprèn, o… m’agrada que m’expliqui, m’agrada aprendre coses noves. I em sembla que les preguntes mai se m’acaben. És habitual que deixi de fer-ne per educació i perquè no està ben vist això de preguntar gaire, no pas perquè se m’hagi acabat l’interès en allò que estàvem parlant…

Però també hi ha un altre motiu que crec que em fa encarar aquesta etapa d’una altra manera. Amb la criança de la Laia de tant en tant tinc com flaixos i em vénen records de quan era jo la nena petita amb dos anys i mig. M’ha passat algunes vegades i és com un retrobament amb una part de mi que creia oblidada. Fa uns mesos, quan la Laia va començar a preguntar “i per què?” em van venir un munt de records de quan jo feia aquestes preguntes. O millor dit, em va venir la impressió del record en què jo preguntava moltíssim “i per què” i a vegades la gent no tenia esma de respondre’m. Potser perquè n’havia fet tres mil, potser per cansament, pel que sigui… però recordo que no m’agradava gens quan em deixaven de respondre perquè jo ja m’havia fet massa “pesada”. I ho entenc; estic convençuda que en podia arribar a ser molt, de pesada, però no ho feia per emprenyar, jo… Ho veig amb la Laia… a vegades pregunta compulsivament i no s’adona que arriba un punt que pregunta malgrat haver perdut ja el fil del que estava preguntant. Aleshores la faig adonar d’això que està passant i li dic: “Ara no recordo què em preguntaves… per què, què?” i aleshores em diu: “No ho sé”. Però això no treu que mentre ella sí que segueix el fil, ens esforcem en anar-la responent malgrat que a vegades pregunti les coses més surrealistes, estrambòtiques i incoherents del món.

Sé també que a vegades pregunta simplement per no estar callada. Però m’és igual. Pot preguntar “Per què sortim de casa?” “Perquè hem quedat amb els teus amics” “I per què?” “perquè abans m’has dit que en tenies moltes ganes, oi?” “Per què?” “Perquè t’ho passes molt bé amb ells” “Per què?”… i així anem fent fins que arribem al cotxe i torna a preguntar: “Per què agafem el cotxe?” “Perquè hem quedat amb els teus amics” “I per què?”………… Si no te’ns canses i ho vius simplement com una etapa, (per mi molt divertida), la veritat és que et pots arribar a tronxar de riure recordant totes aquelles converses que ni el millor dels guionistes aconseguiria inventar-se.

Per cert… i que difícil és evitar després de 300 per quès, aquell temible: “doncs perquè sí!”.