Les nits

Hi ha moments a la vida que els temes de conversa es redueixen exclusivament a un únic tema. Els que no teniu fills ara us penseu que parlaré de ma(pa)ternitat. Doncs no! Parlo de les nits. A la meva vida hi ha hagut dues èpoques en què cada dia (i no ho dic com una exageració) parlava d’aquest únic tema: primer, durant els dos anys que vaig treballar en el torn de nit i després, durant el primer any de la nostra filla.

Allò d’arribar a la feina i el primer que preguntes als companys o et pregunten a tu és “què, has pogut dormir avui?” perquè els que han treballat de nit saben que a vegades no és fàcil; costa dormir quan gairebé ningú ho fa, anar al revés del món, amb tot el que això comporta. I sens dubte, l’altra època de la meva vida en què les nits han ocupat bona part de les converses era quan la Laia era petita. Sempre he cregut que no ens podem queixar gens; mirat amb perspectiva, crec que hem dormit prou bé sempre. Que hi ha hagut molts despertars? Evidentment. Que hi havia algun dia que creia impossible que n’hi haguessin tants? També. Però no era res que no fos el que “tocava” en cada una de les etapes del seu creixement.

Amb les amigues ens hem fet farts de comentar les nostres nits. “Què, has pogut dormir avui?” “Quants cops s’ha despertat?” “Que has tingut insomni?” eren de les preguntes més habituals. En podíem (i ens podem encara) passar una bona estona parlant de les nostres nits. Perquè les nits, continuen sent importants a mesura que el teu fill va creixent. Es tornen més fàcils i potser comences ja a dormir-les seceres però un bon dia es posa malalta i les nits tornen a ser de les d’abans, o de sobte es desperta somniant i li costa tornar-se a adormir, o… I quan veig que de tant en tant les nits de vetlla tornen a casa nostra penso en la meva mare i en les que s’ha passat desperta per mi.

O recordo les nits d’insomni quan estava embarassada, que em despertava quaranta vegades i em costava tornar-me a adormir… O les nits en ple puerperi, que podia estar, tranquil·lament, un parell o tres d’hores amb uns ulls com unes taronges, pensant de tot i incapaç de dormir mentre, al meu costat, sentia el meu company i la meva filla dormir plàcidament. Hi havia nits que m’angoixava molt pensant qualsevol tonteria que, a les dues o les tres de la matinada, se’m feia una muntanya! Llavors, al sortir el sol, admetia que allò que m’havia amoïnat era, simplement, una autèntica ximpleria… Però les nits tenen això, que multipliquen per deu la dimensió de les coses, de les preocupacions, de les angoixes. I et submergeixen en el teu món de foscor i d’ombra, sovint encara en un puerperi que se t’emporta ben lluny de l’ara i l’aquí i a estones, ja no saps ni on navegues…

Ara aquelles nits em queden lluny… molt lluny i francament, no les enyoro malgrat que tampoc en tinc un mal record. Ara, quan la Laia està malalta i ens despertem una o dues vegades i no podem dormir la nit seguida com fem normalment, em dic… “mira, ho veus? Que ràpid que ha passat” i recordo amb certa nostàlgia i amor aquelles nits d’insomni, o aquelles converses de “he dormit poquíssim avui, necessito tribu que estic que m’enfilo per les parets…”…

Quan ets mare o pare, les nits són diferents i passen per mil-i-unes etapes. Ara gaudim de nits senceres i llargues, de son ininterromput d’aquells en què pots submergir-te en els somnis i no sentir ni tan sols el despertador. Les nits de son lleuger, de les que et desperta una mosca, de les de “mirem si respira?” em queden molt, molt lluny… i de tant en tant, sense dir-ho a ningú, m’agrada recordar-les i em pregunto si aquelles nits de mare que fa poc que ha parit, de mare que té els pits a vessar, de mare que té un bebè enganxat tota l’estona al cos, tornaran a mi algun dia.