Les mares necessitem parar

Les mares necessitem parar. Me’n vaig adonar en la meva primera maternitat però em va costar integrar de veritat. En aquesta segona ho tinc molt més clar i ho practico: m’aturo quan la ment, el cos o l’esperit em demanen una mica de calma i reflexió.

Però fa mesos que trobava a faltar alguna cosa.

Tinc tribu, tinc aquesta sort. Des de fa 7 anys compartim temps, confidències i rialles 8 mares que ens vam conèixer en el grup de preparació al part que impartia la meva mare, Àngels Torras. Beneït el dia que les vaig conèixer.

Des d’aquell moment es va començar a gestar una preciosa amistat que encara dura i que cultivem gràcies a les nostres quedades (si podem un cop per setmana) i amb un gran xat a whatsup que a dies treu fum! 🙂

Però fa mesos que trobava a faltar alguna cosa.

Perquè quedar cada setmana amb els nens de vegades és un estrès. Un plora per aquí, un altre cau per allà, un altre et necessita més allà… i així. Total, que parlar, el que es diu parlar, parlem poc. Estem amb els nens i per tant, de vegades estar amb ells, atendre’ls en la seva gestió d’emocions, en les seves caigudes i necessitats fa que el teu espai d’adulta amb amigues quedi relegat. Tornem a casa felicess d’haver fet tribu i plenes però…

…em vaig adonar que les trobava a faltar. Aquelles converses de quan eren petits i dormien a la teta i podíem parlar i riure sense presses ni sense haver d’apagar mil focs.

No acostumo a callar les coses i els vaig enviar un mail. Una cosa així com “Vull fer una quedada el 21 de juny, en motiu del solstici d’estiu. Una quedada en femení, per parlar, per escoltar des del cor sense presses, per riure i passar-ho bé mentre ens omplim d’energia”. Havia de ser aquest dia i no un altre. Per la força, pel foc, per tot.

Vaig rebre un Sí, m’hi apunto! a l’uníson i sense peròs.

Faltaven com 4 mesos i al costat de la Dinma, una mare del grup, vam decidir organitzar-ho. Tot seria sorpresa. Vam fer un altre xat anomenat “Nit de bruixes” i els anàvem passant setmanalment textos que ens agradaven per anar entrant en el que volíem que fos aquella nit.

I va arribar.

Jo portava 3 anys sense sortir a sopar sense fills. Portava 3 anys sense sortir a sopar amb amigues; l’últim sopar va ser amb elles en el reservat d’un restaurant i vam riure sense parar.

I va arribar i va ser genial.

Havíem preparat un munt de coses per aquella nit. Cadascuna portava un plat cuinat a casa; estava tot exquisit. I vam parlar, molt.

Era el que necessitava. Tornar-me a trobar en aquest lloc íntim amb amigues però amb temps, sense toc de queda, sense interrupcions, sense nens que ploren als quals haver d’atendre.

Era un sopar carrega-piles, amb la consciència posada a aquesta unió, a aquest moment en què cadascuna s’omple de l’energia de les altres, en què cadascuna pot parlar sense ser jutjada, sent acompanyada i escoltada com tota dona mereix.

Ahir a la nit vaig omplir estómac, cos, ment i ànima. Aquest matí treballàvem totes, sí. I hem dormit poc, però i què?

Les mares necessitem parar, de vegades. I preguntar-nos les unes a les altres com estem, i escoltar-nos, i no jutjar-nos, i poder plorar i riure amb altres dones-mares que entendran a la perfecció el moment vital pel qual estàs passant.

Les mares necessitem parar i estar amb altres dones. Parar i cuidar-nos. Parar i sentir-nos plenes per poder, després, mirar als nostres fills i estar disponibles, disposades i entregades a ells com la que més.

Quan tens, dónes sense ambivalències. Quan vas mancada, necessitada, donar sense condicions és molt més difícil.

Procura omplir-te, procura aturar-te, procura construir la teva tribu, procura tenir amigues, procura cuidar-les i que et cuidin.

La propera cita de bruixes serà el 21 de desembre, solstici d’hivern.

Gràcies tribu.

PD: Sentiu-vos lliures de copiar la idea o adaptar-la a les vostres necessitats i omplir-vos d’amigues, de rialles, de llàgrimes ben vessades i de converses no-interrompudes.