Les hormones

10.10.2013

Les dones tenim uns dies cada mes en què les hormones prenen, gairebé, el control de les nostres vides. T’hi has de fer amiga perquè sinó, no només patiràs, sinó que a més a més, ens perdrem l’immens univers que ens poden mostrar. De la nostra capacitat de crear, de les nostres ombres, d’allò que ens queda per resoldre…

Quan et quedes embarassada, diguem que les hormones prenen el control, a seques. De tu, del teu dia a dia, de la teva vida. No és dolent. Gens. Prenen el control per fer tot allò que cal perquè a dins nostre hi creixi un altre ésser i perquè el nostre cos es prepari per tot el que ha de venir. Altre cop, les hormones són les nostres amigues o ho haurien de ser.

I en el puerperi passa més o menys el mateix, amb l’única diferència que el puerperi és molt més llarg que un embaràs, i que als braços hi tenim un bebè per criar i alimentar.

Porto uns dies d’aquells en què les hormones porten el timó. Jo pràcticament no he de fer res, elles ho fan tot. Avui la Laia marxava d’excursió i l’hem acompanyat per dir-li adéu des de l’autobús. Us podeu creure que quan he vist aquell enorme vehicle marxant m’hauria posat a plorar? No perquè se n’anés la Laia, no perquè tingués por de què no s’ho passés bé. Sinó perquè l’he vist tan gran… Que tot el camí recorregut fins ara amb ella se m’ha fet present d’una manera absolutament colpidora. He estat feliç i alhora m’han vingut unes ganes boges de posar-me a plorar.

Al migdia hem anat a dinar amb el seu pare, un fet absolutament inèdit anar a dinar tots dos sols! I les hormones m’han provocat tal èxtasi i felicitat que m’hauria posat a ballar damunt la taula del restaurant. Parlar tots dos, saborejant a poc a poc el que menjàvem, passejar sota el sol agafats de la mà mentre de reüll em mirava la panxa al vidre dels aparadors… Felicitat absoluta.

“T’he de dir una cosa”, li he dit “i si no sé cuidar un bebè? i si ja no me’n recordo?” i ha fet aquell somriure que fa ell i que sense dir-nos res jo ja sé tot el que em vol dir. Aquell somriure que amb un moment em treu totes les neures del cap. I he recordat nítidament que sí, que ahir vaig tenir por de no saber cuidar d’un bebè tan petit i alhora compaginar-ho amb criar a una nena de 4 anys i mig. Vaig tenir por i també les hormones es van apoderar de mi.

Tot plegat són exemples els que us exposo. Segur que vosaltres, que em llegiu, en teniu milions més de quan estàveu embarassades, de quan estàveu puèrpares, dels dies abans de què us vingui la regla… Totes tenim una llarga llista de dies, d’anècdotes, en què les emocions prenen el control guiades per unes hormones desbocades que ens fan ser més o menys nosaltres? (no ho he tingut mai clar del tot!).

Sigui com sigui, no em prenc res seriosament. Observo el que em passa; les pors, la felicitat absoluta, els moments de vulnerabilitat, els moments de crisi, o d’èxtasi incontrolat i em dic que estic presa per les hormones, que tot és normal i que no cal fer gaire cas a res i simplement, viure-ho.

Ni trencar-se les vestidures, ni agafar-nos a tot el que sentim com si fos el més real que mai hem viscut. És simplement aquest moment. Aquest i cap altre, governat per unes hormones que ens fan de guia i que ens il.luminen, tot sovint, racons una mica foscos. O que ens eleven perquè poguem tocar el cel a estones i ens sentim capaces de tot. Que ens donen i alhora ens prenen poder. Tot plegat, perquè a poc a poc anem prenent consciència de qui som… perquè quan tornin a venir temps de calma, ens sigui molt més fàcil trobar el nostre centre.

Sóc com un genet cavalcant damunt de les hormones desbocades a les quals m’abandono perquè sé que m’acosten cada dia una mica més al meu fill, amb qui som un i ho serem pels segles dels segles…