Les crítiques

3.12.2012

Suposem que la Marga, una mare qualsevol, té mala relació amb la Paqui, la seva sogra. Entén que es fica on no la demanen, se sent invadida cada vegada que la va a veure a casa o cada vegada que li diu “quin dia em deixaràs el nen a casa?”. Quan estan juntes procuren tolerar-se i no dir res fora de to, però quan se separen, cada una critica a l’altra. La Marga, quan arriba el seu marit li diu “és que la teva mare és pesadíssima, canvia les coses de lloc, no calla, es fica en tot i li diu coses al Roger que no m’agraden”. La Paqui, si algun dia cuida el seu nét, quan la seva nora marxa diu “és que tens una mare que es preocupa massa, es pensa que només ha tingut fills ella… Però com es pot ser tan patidora, mare meva!” I així anar fent. Totes dues, cada una per la seva banda.

Al mig de tot això hi ha en Roger, que escolta. Un nen d’un any i mig, que ja s’assabenta de tot. Que potser no entén què volen dir paraules com “pesadíssima”, o “preocupar-se” o “patidora” o “invasora”, però que capta tota la càrrega emocional que hi ha en les crítiques d’una i altra. I ell se les estima a les dues. Una és la seva mare i l’altra, la seva àvia.

És cert: moltes vegades critiquem sense ser del tot conscients que allò pot escoltar-ho i que pot influenciar el nostre fill d’alguna manera. D’altres, hi ha persones que ho fan amb tota la intenció, desitjant que el seu nen, quan vegi l’àvia, no li estiri els braços. Una altra situació molt comuna és, per exemple, criticar la mestra del nostre fill davant d’ell. Com pretenem que s’hi quedi a gust, tranquil i sentint-se segur si ha sentit, de boca nostra, que aquella mestra és això i allò altre?

És normal que no ens agradi tothom i és possible que ens alterem amb determinades persones: per feeling, per incompatibilitats de caràcter o pel que sigui. Però crec important que entenguem que és la NOSTRA història, no la del nostre fill. És a dir, que potser la Marga té molt mala relació amb la Paqui, però al Roger, el nen d’un any i mig, li encanta jugar amb la seva iaia, perquè li riu totes les gràcies, perquè sintonitzen o perquè tenen el mateix signe del zodíac, què sé jo! L’important és que ell s’avé amb la seva àvia malgrat que la Marga i la Paqui es porten a matar.

Amb tot això què vull dir? Doncs que crec important posar consciència a aquestes crítiques que fem davant dels nostres fills. A vegades se’ns escapen, és cert, però hauríem d’intentar evitar-les. Evidentment intentant sempre ser el màxim de tolerants que ens sigui possible, entenent que cadascú fa el que pot o que està marcat per les seves pròpies experiències i vida…

Criticar els altres ens mina. A l’altre i a nosaltres mateixos: tota aquesta energia negativa que gastem, que llencem a l’aire per matxacar l’altre, o per desfogar-nos, queda allà, prop del nostre fill, i pot sentir-se molt malament.

I a més a més, ells prenen exemple. Com li direm que no critiqui els altres nens de la classe si nosaltres no parem de fer-ho? Com li direm que no digui pesat, gordo, lleig, tonto… a aquell nen del parc si nosaltres no parem de fer-ho quan ve la Paqui? O les crítiques entre la parella: un nen pateix horrors quan sent que els seus pares es critiquen sense parar, que s’insulten o es menystenen. Són el que més estima i de sobte es troba entre dues aigües. No ha estat fins a l’edat adulta que he valorat i agraït amb totes les meves forces el que van fer els meus pares des del dia que van separar-se quan jo era una nena de cinc o sis anys: no criticar-se. Mai parlar malament l’un de l’altre i molt menys, al meu davant. Vaig tenir molta sort i així els ho vaig transmetre el dia que em vaig adonar de com n’era d’important això que havien pogut fer tots dos. Hauria estat horrible sentir-me entre dues aigües… sentir que, d’alguna manera, em feien escollir.

Per això, malgrat ens costi a vegades, malgrat que moltes no en siguem ni del tot conscients, pensem sempre que el nostre fill potser no creu que aquell o l’altre siguin el que nosaltres pensem. Sobretot si fa referència a la nostra família perquè, pensem-hi, és TAMBÉ la seva família: la seva àvia, el seu avi, el seu tiet, el seu cosí…

I per acabar… no us ha passat alguna vegada allò de “a la meva mare ni esmentar-la, només puc criticar-la jo!” i no deixeu que el vostre company/a en diguin res de dolent? Doncs penseu el mateix amb el vostre fill. Potser si ja sabés parlar i no tingués gens de por de dir el que pensa i sent diria… “A la meva àvia ni l’esmentis, que me l’estimo molt!”