L'encanteri

18.3.2011

Em costa desprendre’m de les coses. Quan algun dia a casa fem allò que fa tanta mandra d’endreçar a fons l’estudi o el que sigui, la meva parella sempre em diu “però per què no llences això?” i jo sempre trobo alguna excusa per acabar-ho posant a la pila de “coses que NO es llencen”. Les converses que tenim mentre fem la tria la veritat és que fan molt riure perquè sempre són les mateixes “però per què ho vols guardar tot això? Però si no t’ho mires mai? Però si això és un estorb!” i sí, té raó, ho confesso (espero que això no ho llegeixi ;)), però mira, què hi farem, em costa llençar coses. Sempre penso que algun dia ho necessitaré. O que potser no, però em recorda a aquell dia que vaig ser tan feliç, o a allò que va passar, i mira… m’agrada guardar-ho. Quan algun dia surt aquest tema en algun dinar de família, sempre s’acaba parlant dels meus àlbums de l’escola. Sí, aquells que recollien tot el que havies fet durant un trimestre i que t’estaves un parell o tres de tardes de “plàstica” per perfilar aquella portada de l’àlbum que, si era tardor, havia de dur gairebé obligatòriament tot de fulles marrons enganxades! Doncs bé, aquests magnífics àlbums, que jo feia amb tanta dedicació, els vaig guardar durant anys i panys. Eren a les golfes, en un lloc que gairebé ni s’hi podia arribar, però jo els guardava com un tresor. En l’últim trasllat, els vaig tornar a descobrir i em vaig passar més d’una hora mirant tot el que hi havia. Com que vaig acabar reconeixent que ja no calia guardar aquelles sumes i aquelles restes, vaig optar per llençar-los. El meu esforç que em va costar!!! Això sí, abans, els vaig repassar de pe a pa per veure si hi havia alguna cosa que podia aprofitar i guardar. I… (n’estava segura!) hi havia més d’una cosa valiosa. Entre elles, tots els meus textos lliures. Quan els vaig veure, em van venir tot de flaixos d’aquella època, a l’escola del poble, en aquelles classes,… i sobretot, dels dilluns. Els dilluns, perquè era el dia que ens deien; “podeu fer un text lliure del que vulgueu; del que heu fet el cap de setmana o del que tingueu ganes d’escriure”… Buf… llavors jo era feliç. Poder escriure del que vulgués, imaginar, expressar-me, … els dilluns era feliç.

El dia del trasllat em vaig tornar a llegir els textos lliures dels dilluns… I em vaig adonar que sempre els acabava igual: primer teixia una història ben senzilla però que a la meva edat em devia semblar súper complicada i treballada (que si l’oereneta no podia volar, que si el sol no podia sortir, que si un drac volia ser amic de la princesa), i just després, la resolia amb un tres i no res, i tots acabaven feliços i contents. En un que encara tinc a la memòria acabava dient “… i va venir un foc molt fort i es va trencar l’encanteri”.

Suposo que és així com volen els nens que es resolguin les coses; de sobte, de cop, de la manera més fàcil i senzilla. Tinc ganes de poder llegir els “textos lliures” de la meva filla. Tinc curiositat per saber si també farà encanteris que trencarà amb un foc molt fort. I… ho sé, guardaré els seus àlbums anys i panys, perquè algun dia, quan ella sigui gran i estigui de trasllat, pugui llegir el que escrivia a bàsica, i pugui recordar si era feliç.