L'amor es multiplica

16.2.2012

Una dona ja mare mira el resultat d’una prova d’embaràs: hi ha les ratlles que diuen SÍ, estàs embarassada. En un moment, se li barregen no dues sinó mil sensacions a la vegada: felicitat i alegria perquè sí, volia aquest fill, volia tornar a estar embarassada. Però a la vegada i gairebé sense treva, altres emocions entorpeixen el camí; la culpa per estar “fent el salt” al fill que ja té, la pena d’imaginar-se que s’ho passarà “malament” quan el petit neixi, la mandra de saber que aquest embaràs no serà com el primer i per tant, no podrà ni descansar tant, ni dormir tant, ni gaudir-lo tant… I altre cop la culpa, per pensar tot això tenint un bebè a dins gestant-se. “No vull que el primer que senti de mi siguin aquestes coses… No vull que senti que no me l’estimo prou…”.

La panxa va creixent i la mare intenta aprofitar tot el temps del món amb el fill que ja n’és fora. Hi juga, hi passa llargues estones, li fa més petons, l’abraça més, hi dorm més… com per donar-li tot allò que al cap d’uns mesos haurà de compartir amb un altre nen a casa. Com donant-li tota la mama possible perquè d’aquí a poc ja haurà de compartir-la. I continua la culpa fent acte de presència: “No t’escoltes prou al teu bebè! No li poses música, ni t’hi concentres, ni li parles tant com feies amb el primer!”… i la mare navega en aquest mar de sensacions, a vegades agradables (per estar a punt de conèixer un altre fill seu), a vegades no tant.

Però més enllà de la culpa, més enllà de la por de destronar el petit rei o reina que té a casa, la mare té una por més gran que les altres: “I si no me l’estimo tant?” El vincle amb el fill que ara té un any i mig, o dos, o quatre, o sis és tan gran, han compartit tantes coses, l’amor és tan immens que sembla impossible que hi pugui haver el mateix amor per una altra persona. Com serem capaces d’estimar tant? De patir tant? De fer tot el que fem, TAMBÉ per a un altre bebè? En sabrem? Podrem? És possible tornar-nos a vincular tant, amb la mateixa força, amb el mateix fil invisible que no es trenca mai?

I un dia la mare protagonista d’aquesta història pareix i coneix el seu fill per primera vegada, el que duia a la panxa, el que potser ha pogut escoltar menys perquè n’hi havia un altre que reclamava, el que ja ha sabut compartir la mare des de bon principi…. I la mare descobreix que sí que se l’estima, que sí que pateix per ell/a… Potser les relacions seran diferents, perquè cada fill nostre té el seu caràcter, li agraden unes coses i no unes altres, és més o menys parlador… però el que no canviarà és l’estima i el vincle que hi tenim. Perquè l’amor… l’amor es multiplica.

L’amor és de les poques coses que com més en donem, més en tenim. L’amor és allò que no s’acaba si el fem fluir, si en donem, si en gaudim… L’amor no s’altera ni amb les estacions de l’any, ni amb l’edat, ni amb les crisis econòmiques… L’amor només depèn de nosaltres, de què vulguem estimar prou, de què vulguem escampar-lo prou, de què el vulguem compartir i repartir prou amb les persones amb qui ens relacionem; des del nostre company/a, als nostres fills, a la senyora que ens creuem per l’escala, al botiguer, a la noia que ens atén en aquell mostrador… I si algun dia aquell qui tenim al davant no vol participar-ne, és garrepa en això d’estimar, de saludar, de somriure, de dir “bon dia”, tan se val. No ha de ser el nostre problema… L’amor es multiplica, sí, però només si se’n dóna, i se’n dóna, i se’n dóna…

O sigui que si estàs embarassada del segon fill i tens el dubte de si te l’estimaràs prou, puc contestar-te amb tota seguretat: SÍ. I si en tens tres, també, i quatre, i cinc, i sis… Perquè recorda: l’amor es multiplica!