Lactància prolongada, aquella gran desconeguda

12.4.2012

La lactància prolongada, aquella que arriba més enllà dels dos anys, és la gran desconeguda. És normal. Fins no fa gaire pràcticament no hi havia dones que alletessin passats els dos anys de la criatura. És més, fins no fa pas gaire les instruccions de deu minuts a cada pit i cada tres hores feien que la lactància s’aturés infinitament més abans. No es respectava la llei d’oferta i demanda que només el bebè pot regular, i arribava un punt en què allò no anava ni amb rodes. Tot sovint plorava desconsoladament perquè no aguantava tres hores sense mamar, volia la teta molt abans perquè qui sap si amb els deu minuts de cada pit n’havia tingut prou i aleshores la resposta era: “aquest nen es queda amb gana. No tens prou llet”. Cap de les dues afirmacions era errònia: el bebè es quedava amb gana perquè no se li havia respectat ni el seu temps de presa de cada pit, ni el moment en què ell/a volia tornar a mamar, i també era cert que no hi havia prou llet perquè no s’havia deixat al bebè regular-la perquè el pit en produís. Per tenir llet s’ha de permetre al bebè mamar. Aquesta norma és bàsica i és de les més importants. Si no deixem mamar lliurement al bebè quan i durant el temps que necessita, el pit no fabricarà la llet que li cal.

Resumint; les lactàncies maternes duraven més aviat poc. De seguida s’introduïa l’alimentació complementària i el que s’eternitzava eren les farinetes. Per sort, moltes dones ara fan lactància materna exclusiva fins als sis mesos perquè és el que recomanen pediatres i Organització Mundial de la Salut, i perquè és el que moltes desitgen. Però la tornada massa d’hora a la feina, etc, fa que en moltes ocasions el donar el pit s’acabi molt abans dels dos anys del fill. L’OMS recomana alletar com a mínim fins als 2 anys i acabar la lactància materna quan mare o fill (unilateralment o arribant a un acord) decideixin.

Aviat farà 38 mesos que alleto la Laia, en una lactància materna més que satisfactòria i plaent. En altres ocasions us he explicat la de comentaris desagradables que m’he creuat algunes vegades en què algú ha presenciat com mamava la Laia del meu pit, passats els seus dos anys. “LACTÀNCIA PROLONGADA” n’és un exemple, però en trobareu d’altres a la categoria “lactància” d’aquest blog. Però avui no volia parlar d’això si no de com n’és de desconegut això d’alletar un nen que parla pels descosits, que corre i salta, i que està a punt de començar P-3. Hi ha cares que sembla que estiguin veient una cosa d’un altre planeta i suposo que en el fons és així: no han vist gairebé mai mamar un nen/a, i menys encara, una nena gran. Però aquestes cares no em molesten, no em molesten gens. Perquè penso que és important que vegin que això és possible i que això és “normal”.

“Que dorm?” em va preguntar l’altre dia una persona mentre jo alletava la Laia en una trobada amb amics i coneguts. “No, està mamant” “encara? No és molt gran, ja?”, va preguntar. “Depèn de com t’ho miris. Es recomana allargar la lactància materna fins més enllà dels dos anys”. “I quan deixaràs de donar-l’hi?” “No ho sé,… quan o ella o jo decidim, o quan en tinguem prou totes dues”. Em vaig sentir còmode parlant. Era una persona que posaria la mà al foc que potser ni tan sols ha vist un bebè mamant. Era normal que preguntés, i em va agradar poder contestar. Em va agradar que veiés que allò també existia, que era bo, que era important. No em vaig sentir jutjada. Era una conversa, simplement, fruit de la ignorància que no em molestava en absolut.

Em vaig adonar que la lactància prolongada és tan desconeguda que són normals totes les mirades i els comentaris. Que és un preu que hem de pagar les que alletem més enllà dels dos anys, però que és important. És important que a través nostre, de tantes mares i fills que gaudeixen encara de lactàncies prolongades, tanta altra gent pugui visualitzar-ne la imatge. Pugui veure una nena de gairebé 38 mesos demanant teta a la seva mare, pugui veure com s’agafa, com es relaxa, com em mira. Pugui veure com li obro els braços, com li acaricio els cabells mentre mama. Puguin veure i participar, d’alguna manera, d’aquesta connexió especial i única de cada mare i fill en plena presa.

Aquell dia vaig tenir la sensació que potser més aviat del que em penso aquesta imatge no serà tan estranya. Ja no caldran preguntes ni judicis. Ja no caldrà ni donar explicacions ni necessitat d’amagar-nos depèn de qui tinguem a prop abans de donar el pit.  I penso en la Laia i en tants nens que mamen durant llargs períodes. Quan ella doni el pit ho trobarà tan normal… Ha vist tants nens que mamen, ho ha fet ella tantes vegades… que serà natural, serà instintiu, SERÀ, simplement. Sense afegitons ni qüestionaments de cap mena. I pensar en aquestes coses, en què sigui normal i natural una cosa que mai hauria hagut de deixar de ser-ne… em fa molt feliç.