La violència que hi ha en mi

9.11.2011

Quan parlem de criança, quan parlem dels fills, dels nens… sovint parlem de la “seva” violència, de la “seva” agressivitat. Que si piquen, que si mosseguen, que si contesten, o s’empenyen, o s’estiren dels cabells els uns als altres. Algun dia parlaré d’aquesta violència, de la “seva”, però en tot cas, la que a mi em sorprèn i em deixa fora de joc és la violència que hi ha en mi. La que noto en determinades ocasions molt dins meu, en algun lloc molt profund, gairebé tancada amb pany i forrallat, que vol manifestar-se.

Tinc la sensació que tots tenim la nostra part violenta o agressiva, és igual, i el que ens diferencia és la manera com s’expressa i si ho fa o no. N’hi ha que no tenen gens d’autocontrol i són violents amb les mans i amb les paraules o amb els actes. Cap als fills és molt fàcil, perquè ells són més vulnerables, perquè estan en inferioritat de condicions. Jo no em considero una persona violenta, gens. No suporto la violència, en cap de les seves formes i m’incomoda i m’indigna veure-la manifestar-se a la televisió, al carrer, o allà on sigui.

Fins ara, que sóc mare i tinc una filla de poc més de dos anys, no m’havia adonat que jo no estava exempta d’aquesta violència interna, que s’amaga en algun racó nostre amb unes ganes boges de sortir i expressar-se. Jo estava convençuda que jo, d’agressivitat, no en tenia per enlloc i l’únic que passava és que mai ningú m’havia dut al límit de la meva paciència. Per si us ho pregunteu; no, no he pegat mai a la meva filla i espero no fer-ho. És més, tinc la conscient intenció i el ferm propòsit de no fer-ho mai a la meva vida. Ni a ella ni a ningú.

I no és fàcil, perquè hi ha alguns dies que, de sobte, veus la violència que hi ha en tu i has de fer esforços per controlar-la i tornar-te a centrar, i asserenar-te, i recuperar la paciència perduda i entendre que tu ets l’adulta i que ella és la nena. Que aquests són els papers de l’auca i que per tant, ets tu qui ha de fer l’enorme sobreesforç de recuperar el control perdut, de recuperar-te a tu. Veure l’agressivitat que hi ha en mi m’ha fet prendre consciència. M’he conegut amb més profunditat. He après que quan apareix amb força m’he de retirar un moment, i canviar d’habitació, i respirar fons, i tancar els ulls un instant. Necessito poc temps, a vegades només tres o cinc minuts, per tornar amb la calma necessària que fa que els conflictes es disolguin com si mai haguessin existit. Però després em quedo trista, abatuda, i impactada de veure amb quina força em surt aquesta ràbia barrejada amb frustració, impotència i la majoria de les vegades, cansament. No m’agrada gens reconèixer que quan em treu de polleguera he de respirar molt profundament perquè si em deixés anar, li clavaria aquella plantofada que no li vull donar. I em posa molt trista adonar-me com d’exposats estan els nens quan els pares no es controlen, quan la violència que hi ha en ells es manifesta sense que res ni ningú els aturi. Dins de quatre parets pot passar de tot i ningú saber-ne res.

Sí, m’he adonat que en mi també hi ha agressivitat però m’he proposat no cavalcar mai amb ella. En primer lloc per la Laia, i en segon lloc per mi.