La vida de parella quan es tenen fills: com mantenir la unió

L’altre dia vaig penjar a FB, Twitter i Instagram, una foto agafada de la mà del meu marit anant a dinar junts. Era una sorpresa. Dies abans vam quedar amb la meva mare que es quedaria les nenes a dinar i nosaltres aniríem a un restaurant.

Feia molts dies que no fèiem res especial i sols. Dic dies i hauria de dir setmanes. Vaja, crec que feia gairebé 2 mesos per ser exactes. Així que vaig aparèixer a la seva oficina minuts abans que acabés de treballar. Ell va mirar darrere meu a veure on eren les nenes i no va veure ningú.

“Sorpresa! Agafa les coses que ens n’anem a dinar a un restaurant” “En serio?” I vam tenir un parell d’hores per dinar, xerrar sense interrupcions, posar-nos al dia, imaginar, fer plans, escoltar-nos i cuidar-nos.

Vaig rebre un munt de missatges i comentaris. Molts dient que fer aquestes coses era tan necessari però altres també preguntant “Com es fa això? No sé ni per on començar”. Així que em vaig comprometre a parlar-ne al blog.

Quan arriben fills òbviament el temps per a un/a mateix i per a la parella es redueix un pilot i al meu entendre això no només és normal sinó que és necessari, perquè toca posar el focus en aquesta personeta tan vulnerable i dependent que ha vingut a nosaltres.

Ens deixem “momentàniament” de banda: però keep calm, som adults i podem sostenir-ho, o almenys, hauríem de poder-ho fer.

Però les setmanes passen i a mesura que anem adaptant-nos a la nova vida de pares, també poc a poc, podem anar regant el jardinet que en el seu moment vam començar conreant junts amb la nostra parella, és a dir, la nostra relació i la nostra intimitat.

Sovint quan es parla de la vida en parella després de tenir fills es centra tot en el sexe i la recuperació de les relacions sexuals. Però la vida en parella és moltíssim més àmplia, i la intimitat no pot quedar reduïda només a la vida sexual.

I sí, hi ha moltes coses que es poden fer per mantenir-nos junts i units quan tenim fills, però sovint el cansament ens passa factura i no tenim ni l’energia ni les ganes de fer res.

Altres vegades el que passa és que aquesta persona amb la qual estem ens agradava abans que fóssim pares però ara, veure’l o veure-la en aquest nou rol no acaba d’agradar-nos: per com actua, per com cria, pel poc suport que sentim que ens dóna…

I altres vegades, les dificultats per reprendre la vida de parella són perquè en realitat, la nostra vida de parella no és que sigui pobre ara, sinó és que ja n’era abans de tenir fills.

Però pensàvem que tenir un fill ens uniria més, que el ser una família amb nens era el que ens faltava. Després ens adonem (o no, perquè de vegades no ho volem veure), que mai vam ser una parella amb una base sòlida i el que ja no funcionava aleshores, ara, amb un nadó, amb més cansament i menys paciència, és més evident encara.

Si encara no tens fills et diria que és important que us treballeu cada un i també a nivell de parella per tenir uns bons fonaments que puguin aguantar un fill, dos, i els que calgui. Uns fonaments que puguin aguantar cansament i menys temps.

Si el que teniu és sòlid, segurament res us farà trontollar. Si t’adones que no ho és, busca per què i intenta solucionar-ho abans de construir una família amb nens.

I ara, alguns consells per mantenir una vida de parella més enllà de la vida en família.

TINGUEU-VOS EN COMPTE

Tot i que hi ha nens als que haureu de cuidar i atendre, preocupar-vos per l’altre. Tingueu en compte la seva situació, el que viu i transmeteu-li que us importa el que li passa i el que sent. Saber que et tenen en compte és una sensació increïble, així que procureu tenir-vos en compte l’un a l’altre.

RECOLZEU-VOS L’UN A L’ALTRE

En tot. En la criança dels fills, en la feina, en els moments durs i en els moments de bones notícies. El suport incondicional de la parella alimenta, sens dubte, la flama que un dia vam encendre.

Sentir que l’altre no et jutja i que et dóna suport d’una manera incondicional és molt reparador i encoratjador en un moment, la criança dels fills petits, en què necessitem (tots) sentir-nos molt recolzats i sostinguts.

Si hi ha coses en què no estem d’acord (absolutament normal) parlem-ne i tornem-ne a parlar. Per evitar frecs, per evitar callar coses que no volem callar, etc. Una bona comunicació, tot i no estar d’acord en tot, ajudarà que ens seguim sentint recolzats per l’altre.

BUSQUEU PETITS MOMENTS, ENCARA QUE US SEMBLIN RIDÍCULS

N’hi ha. De veritat, però cal buscar-los o veure’ls quan apareixen. Cal, també, de tenir ganes que apareguin perquè sinó, ni els veurem.

A què em refereixo amb moments ridículs? Doncs per exemple si el nostre fill està un moment distret amb alguna cosa, podem aprofitar per abraçar-nos i dir-nos una cosa bonica a cau d’orella. És un segon, és cert, però aquest segon també compta.

Podem acariciar-nos quan ens fiquem al llit, podem aprofitar quan fa aquella migdiada curta que sembla que no tens temps de res, per parlar 10 minuts seguits i amb calma. El que sigui. Però esgarrapeu moments a cada dia perquè a vegades, aquests moments que abans semblaven insignificants, fan la diferència.

SORPRENGUEU-VOS

Un regal un dia que no toca. Unes flors perquè si. Una carta deixada al costat de l’esmorzar per quan s’aixequi, una nota a la bossa… Qualsevol cosa que pugui sorprendre a l’altre i fer-lo connectar a l’amor que us teniu.

Els missatges al mòbil també poden ser una grata sorpresa, sobretot si no diuen coses com “no t’oblidis d’anar a comprar pa” o “el nen està a 39” 🙂

PARLEU DES DEL QUE SENTIU

Poseu atenció a com us comuniqueu. Si diem “és que tu sempre arribes tard” estem culpabilitzant, i atacant amb la qual cosa l’altre es defensarà i probablement també ens atacarà.

Si canvio la meva manera de parlar i dic “entenc que potser no pots arribar més d’hora, però se m’està fent difícil perquè em sento sola”, estic parlant des del que jo sento, cosa que no es pot rebatre i que a més, surt del cor. Des d’aquí, és més fàcil que l’altre em comprengui i em doni suport.

Hem d’aprendre a comunicar-nos amb la parella sinó, malbaratem molts moments que podrien ser or perquè parlem com dos nens ferits al pati de l’escola.

TINGUEU ALIATS

Persones amb les que algun dia, algun moment, puguin quedar-se amb els nens i pugueu escapar-vos al cinema, a sopar, a dinar o a caminar 1 hora junts i parlar.

Poden ser els avis, però també poden ser amics o, si no teniu a ningú de confiança a prop, busqueu un/a bon/a cangur per a aquests moments. Busqueu algú que sàpiga de nens, que sigui empàtic/a i li pugui proporcionar una estona divertida de jocs mentre us cuideu una miqueta.

COMPARTIU ALGUNA ACTIVITAT

Això uneix molt. Compartir algun esport, alguna afició, alguna passió o fins i tot, mirar una mateixa sèrie junts que us permeti comentar-la, tenir ganes de veure un nou capítol junts, etc. El problema moltes vegades quan es tenen fills és que es fan relleus tot el sant dia i cada vegada compartim menys coses. Proveu de seguir-ne compartint algunes, és vital.

TOQUEU-VOS

Fent l’amor o no, és igual. Però toqueu-vos. Abraceu-vos, acaricieu-vos, doneu-vos la mà… El tacte ajuda molt a baixar cuirasses i mostrar-nos des del cor.

Baixar barreres i tornar a sintonitzar des del més profund, i ajuda també a què puguin aparèixer després algunes paraules que havien de sortir, o aquesta intimitat que era tan necessària tenir i no trobava la manera d’expressar-se. Tacte, pell, massatges… toqueu-vos!

¿I UN CAP DE SETMANA JUNTS?

Depèn. Algunes parelles o algunes persones dins de la parella, ho patirien més que en gaudirien, perquè encara no estan preparades per separar-se dels seus fills.

Per a mi, l’important és que anem incorporant espais junts a mesura que sentim que els necessitem. Hi ha parelles que serà l’any del nadó i altres als 4, o als 6. Tan se val. El crucial és que fem el que ens surti del cor, el que sentim que estem preparats per fer i necessitem.

RIGUEU MOLT

És vital. Riure’s d’un mateix, riure de les noves coses que apareixen en la relació de parella, riure junts, riure de les situacions de vegades angoixants i alhora còmiques que succeeixen quan tenim fills… L’humor és un bàlsam sempre, però quan criem als fills jo crec que més.

I finalment, accepteu que la relació de parella canvia i madura: ja no sou dos nuvis que tenen tot el temps del món i poden estar pels ossets de l’altre. Ara hi ha més persones en el puzle i aquest puzle ha de tornar a encaixar. Però no té per que ser un canvi a pitjor, al contrari, hauria de ser un canvi a millor.

Però potser per arribar a aquest estat de plenitud en la nova etapa amb fills hauríem de parlar molt, cuidar-nos molt i dedicar-nos petits espais per anar-nos situant. No, a èpoques no és fàcil, però és possible si n’hi ha ganes i amor.

Si ho deixem passar, si ho posposem tot: el parlar, el cuidar-nos, el dedicar-nos temps, etc. podria ser que al cap d’uns anys ens mirem i no ens reconeguem.

Que hàgim perdut tot el que ens unia abans pel camí, i ens hàgim quedat només amb els nens com a unió. I tot i que els nens uneixen molt, no n’hi ha prou. O almenys és el que crec jo. Que hi ha d’haver alguna cosa més entre els dos a part dels nens. Amor, passió, amistat, compromís, ganes d’estar junts, etc.

Mereixem més. Mereixem estimar com si no hi hagués un demà i ser correspostos. Quan tenim fills i quan no.

Així que revisem quina salut té la nostra relació de parella i posem-nos mans a l’obra per millorar aquests aspectes que necessiten “millora”, per ser més feliços, per estar millor. Si nosaltres estem bé, és molt probable que els nostres fills també n’estiguin. Tots hi guanyem! 😉