La teoria de la zebra

29.3.2011

Un dia un amic em va il·lustrar amb la Teoria de la Zebra. Més o menys explicava el motiu pel qual els homes, en general, no senten mai els bebès quan es desperten a la nit. A vegades els nadons fan només sons, reclamant contacte i aliment, però a vegades ploren i fan autèntic soroll però ells, els homes, una gran majoria, tampoc els senten. El meu amic hi tenia una explicació i se sustentava en aquesta teoria; l’home és un caçador i com a tal, ha de sortir a caçar, en aquest cas, la zebra. Surt d’hora al matí, camina per la sabana hores i hores passant calor sota el sol, tot per trobar una zebra, caçar-la i dur-la a casa per alimentar dona i fill/s. El dia que em va explicar aquesta teoria, a part de riure molt, li vaig dir “nen, quin morro que tens!”. Aleshores em va dir: “Pensa-hi… I si aquell dia només hi ha una PUTA ZEBRA en tota la sabana i jo, com que he dormit poc i malament, quan finalment aconsegueixo veure-la, apunto i erro el tir? Si és només un dia no passa res, però com hi hagi gaires dies així, a banda de no poder menjar cap zebra, em fotran fora de la feina amb una carta d’acomiadament!!!”

Amb el temps m’he adonat que el meu amic tenia tota la raó i que la Teoria de la Zebra existeix i és més real del que ens pot semblar a primer moment. Som animals, això no ho podem negar, i les dones, en ple puerperi, estem absolutament connectades a aquell bebè que gairebé només respirant, ja ens desperta i mirem que tot estigui bé. És natura. Autèntica natura que lluita per assegurar la supervivència de l’espècie.

En aquest país, la dona té 16 setmanes de baixa maternal. L’home, en canvi, al cap de 15 dies (això si no és autònom!), ja torna a treballar. I ho ha de fer, algú ha de treballar i fer un munt de coses que la dona, en aquests moments, acabada de parir, no podrà fer. Però a les dones a vegades ens costa entendre que ell pugui fer la seva vida com si “res” hagués passat, mentre nosaltres ens passem hores i hores a casa, amb aquell bebè de només setmanes que reclama i reclama i reclama. Quan l’home arriba a casa, abans de dir-li “hola”, li endosem el nadó perquè tenim necessitat urgent d’anar al lavabo (perquè no ho hem pogut fer de tot el dia!), d’anar-nos a dutxar, fer una trucada o simplement, seure un moment sense un bebè a coll. I més d’una vegada i més de dues, quan la parella arriba a casa 10 minuts tard li engaltem un “Ja has tornat a arribar tard! Ja està bé, et passes tres pobles!!!”, en comptes de dir: “Tenia tantes ganes que arribessis… Estic esgotada i aquests deu minuts d’espera m’han semblat eterns… Em pots abraçar un moment? Ho necessito!”.

I a ells a vegades els costa entendre que els diguem frases de l’estil “explica’m alguna cosa del món exterior”. “Només he anat a treballar”, diuen, cansats d’un dia esgotador. El primer temps de la criança, la dona està tan endins, físicament i emocionalment, que sembla que tot el que passa a fora és d’una altra galàxia. I l’home està a fora, hi ha d’estar, i a vegades, compaginar aquests dos móns “extern-intern”, es fa difícil. Si esteu en aquesta etapa, sapigueu que amb el temps, els dos móns conflueixen i que anireu aprenent l’un de l’altre, si hi ha empatia i ganes de posar-nos al lloc de l’altre.

Vull donar valor al que fan els homes. Perquè si estan connectats al bebè, si se l’estimen, ens estimen i participen de la criança amb consciència i ganes, fan una feina imprescindible i molt, molt important. Van a treballar… hores. Tenen mil coses al cap i a més, ens enyoren. Enyoren passar més hores amb el bebè i amb nosaltres. Els sap greu perdre’s coses; el primer somriure, el descobriment de la mà dreta… I intenten anar molt ràpid per arribar el més aviat possible a casa i donar-nos un cop de mà. Poder estar amb el seu fill@, banyar-lo, cuidar-lo. Encara que estiguin esgotats i encara tinguin feina endarrerida o sapiguen que s’hauran de quedar a la nit per fer això o allò altre. Perdran hores de son, com nosaltres, però potser per altres motius.

Per descomptat que dono valor al que fem les dones. Per descomptat. Però també al que fan ells; arribin a caçar o no la famosa zebra!

PD: Evidentment que molts pares sentiu els vostres fills a la nit! Però si no és així, tampoc us sentiu culpables; no vol dir que no sigueu BONS PARES!