La tele; amiga o enemiga?

8.5.2012

Segur que alguns heu sospirat quan heu llegit el títol del post, oi? Perquè la tele preocupa. Preocupava abans i encara més ara, quan tenim un nen/a que sembla que sent atracció per tot el que passa en aquella pantalla… Sóc periodista, ja ho sabeu, i he treballat a la tele. Si espereu que us digui que la tele és el dimoni us decebré, perquè per mi, no ho és. Ara bé, sí que és un tema que, un cop esdevenim pares, mereix una reflexió, una posada en comú amb la parella per decidir què fer amb aquesta (abans en dèiem “caixa tonta” però ara gairebé tothom té pantalla plana!) televisió que pot convertir-se en amiga o en enemiga número 1.

Us explico què hem fet nosaltres… o què n’opinem en el context de la nostra família i en el context de la nostra filla. Quan ella encara no hi era vèiem la tele. Casa nostra no era d’aquelles en què està tot el dia encesa, en absolut. Però sí que m’agradava veure certs programes i sobretot els informatius; deformació professional, suposo. Podíem sopar algun dia al sofà, mirant el TN i empalmar amb alguna pel.lícula. Però quan va néixer la Laia vam veure que algunes coses havien de canviar. Calia escollir molt millor què vèiem i a quines hores. Per exemple, els àpats es van tornar sagrats: no mirem la tele quan dinem o sopem. Algun dia la Laia ho havia demanat i li vam explicar el per què havíem decidit que la televisió no es veia durant els àpats (mengem tots junts sempre). Ho va entendre i ara li agrada que durant el dinar ens expliquem coses i si algun dia abans de seure a taula miro els titulars del TN per posar-me al dia em diu: “mama, que no pares la tele? És hora de dinar!”.

Tema dibuixos: Li’n deixem veure sense cap problema, els que corresponen a la seva edat. Normalment, m’agraden a mi i tot! La Pepa Pig, el Pocoyó, el Llibre de la Selva o el Caillou. Però no són il·limitats, o sigui que normalment mira alguns capítols i després els parem. Mira dibuixos al matí i normalment ja no en torna a mirar de tot el dia. No els demana. És important saber com és el teu fill; n’hi ha que la televisió els encanta i és més difícil negociar, però d’altres que amb poca ja en tenen prou. És el cas de la Laia; al cap de dues Pepa Pigs ja està girada d’esquena jugant a cuinetes. És cert que quan li dic: “Paro la tele, perquè no la mires” ella diu “sí que la miro”, com aquells avis que s’adormen davant el televisor però no volen que l’apaguis… Igual. Però al cap de poc ja la para ella. 2 diumenges a la tarda, exepcionalment, hem anat tots tres al videoclub i ella ha escollit una pel.lícula. D’això a casa en diem “fem cine”. Els dos dies ens hem assegut tots tres al sofà i hem vist el que ha triat (un dia una del Noddy i un altre una de fades i princeses!). Encara recordo la cara de feliç que feia!

I nosaltres? Doncs a nosaltres al vespre ens agrada mirar la tele una estona al sofà. Si la Laia encara està desperta (que molts dies no) no podem veure una pel.lícula de sang i fetge, evidentment, i aleshores mirem de trobar alguna cosa que ens agradi a nosaltres i que si la Laia, mentre juga, hi fa un cop d’ull, no tingui un trauma! 😉

Però reconec que el tema tele no és fàcil. Hi ha nens que protesten moltíssim cada vegada que els pares la tanquen i cal fer molta pedagogia i tenir molta comprensió per encarar el tema. Jo crec que prohibir la televisió, pot crear un efecte que no buscàvem i que el nostre fill encara hi tingui més interès. Els nens creixeran i un dia aniran a casa d’amics, o estaran sols a casa… Intentem prendre consciència de la força d’aquests aparells, intentem entendre què desplacen els nostres fills cap a la tele per poder abordar la situació el millor possible. Cada cas serà diferent perquè cada família ho és i cada nen/a també. Ah, i me’n descuidava… intentem mirar la tele amb ella. Ser-hi i comentar el que veiem. I si algun dia ens ha dit que no volia parar els dibuixos ha estat fàcil: li hem proposat jugar a alguna cosa que li agrada i en un moment ha premut el botó de “off”.

Que tingueu èxit!