La sensibilitat dels bebès

19.7.2011

Si heu tingut un fill, segur que recordareu alguna escena semblant a aquesta: teniu al vostre bebè en braços perquè potser acaba de mamar i està dormint plàcidament. O no dorm, però el teniu a coll i ell s’entreté intentant ajustar cada vegada més la mirada i veure els objectes amb més definició. Està tranquil, a coll de la seva mare (o del seu pare, que pel cas, és el mateix). Potser aquesta escena succeeix al mateix hospital, poc després d’haver donat a llum. Doncs bé, aleshores, quan menys t’ho esperes, s’acosta qui sigui i te’l pren perquè ha considerat que té ganes de tenir-lo a coll i que, ara que està tan tranquil·let, “tinc ganes de tenir-lo jo!”. No t’ho ha demanat ni a tu ni, molt menys, al mateix bebè. Sempre m’ha sorprès la falta de respecte amb què molta gent s’acosta als bebès. Se’ls agafa, se’ls fa un munt de coses sense ni tan sols haver-se presentat, haver-lo mirat als ulls, haver-li parlat… com si es tractés d’una nina.

I els bebès, que per sort no són tontos, tot sovint quan noten que són tractats d’aquesta manera, arranquen a plorar. I aleshores, (això segur que també ho recordeu d’haver-ho sentit alguna vegada) ve allò de “és que aquest nen només vol estar amb sa mare”, “és que l’esteu malcriant perquè tota l’estona el teniu a coll vosaltres”, “és que al final ni em coneixerà”, o “és que és un emmarat!”. En aquests casos jo diria: “No, és un bebè, que estava aquí tranquil, dormint a coll, que l’has agafat sense dir-li ni ase ni bèstia i que a més, no et coneix”. Però moltes vegades fa mandra dir segons què, o sap greu, o el que sigui, i ens quedem callades o callats, entomant totes aquelles frases que a vegades fan mal. I amb això no vull dir que ho facin amb mala intenció, en absolut. Se’ls estimen i els volen amb ells, normal. Però és la seva necessitat, no la d’aquell bebè que acaba de néixer i que on vol tornar és al lloc més semblant al ventre de la mare, i que passar de braços en braços a l’habitació de l’hospital quan acaba de néixer no s’assembla gens al seu ideal de felicitat. Hi ha nens que a vegades opten per desconnectar. Posen el “pilot automàtic” i dormen, i dormen, i dormen… que de fet, és una altra manera de no sentir segons què. “És que aquest nen sempre dorm, encara no li hem vist els ulls!”, després diuen… I és que no plou mai al gust de tothom.

La meva filla no era de les que volen anar amb qualsevol. Quan tenia pocs mesos tolerava només que l’agafessin aquells que coneixia més i hi tenia més confiança. La resta, només uns instants, després ja ens buscava amb la mirada a mi o al seu pare com dient-nos “salveu-me!”. Mai em va preocupar. Sabia que arribaria el dia en què li encantaria anar amb tothom i jugar amb avis, tiets, amics, coneguts, etc. I així ha estat. Però em va xocar moltíssim una experiència que vam tenir quan ella tenia 6 mesos i que va constatar el que ja intuïa i és que els bebès tenen una sensibilitat que molt sovint els adults hem perdut. Capten allò que no es capta i saben perfectament què els convé tolerar i què no.

La psicòloga argentina Laura Gutman era a Barcelona impartint un seminari de cap de setmana. Feia poc ens havia escrit el pròleg de l’edició en castellà del llibre que vam escriure amb la meva mare Àngesl Torras “VINCLES; GESTACIÓ, PART I CRIANÇA CONSCIENTS” editat per RBA. Ja li havíem agraït per mail (amb la meva es coneixen de fa temps) però volíem fer-ho també en persona. Van parlar per telèfon i van quedar un diumenge a l’hotel on ella feia el curs. Vam arribar-hi a les 12h, l’hora en què havíem quedat i ella, la Laura, ja ens hi esperava. Amb ma mare es van fondre en una abraçada, després de molt temps sense veure’s. Ens va presentar: “La meva filla Míriam, el seu company Marc i la Laia, la meva neta”. Després de fer-nos petons es va acostar (no gaire) a la Laia. No la va tocar, només la va mirar directament als ulls i li va dir: “Oh… que linda sos… sos preciosa, Laia… ¿Cómo va todo, princesa? Yo soy Laura, amiga de tu abuela…” després de dir-li això molt a poc a poc i amb un to que transmetia amor, se’n va separar un parell de passes i es va posar a xerrar amb l’Àngels. Al cap de res la Laia, que encara estava com hipnotitzada per aquell to i aquella mirada li va estirar els braços. Volia anar a coll seu. Volia que l’agafés i que li digués més coses. La Laura la va agafar i va continuar-hi parlant una mica. El Marc i jo al·lucinàvem. Mai volia anar a coll de desconeguts i aleshores vaig entendre la diferència. No volia anar amb desconeguts que no sabien com apropar-s’hi, però sí amb els que entenien perfectament com són i què volen els bebès. La Laura l’entenia i ella volia comunicar-s’hi. La Laura desprenia amor i ella volia entrar-hi en contacte, participar-ne. Al cap d’una estona em va tornar a estirar els braços i la vaig tornar a agafar. Ja havia tingut la seva dosi de Laura i volia tornar a venir amb la mama, també absolutament normal.

I vaig pensar que tampoc era tan difícil. Que si algú ens expliqués com ens hem d’acostar als bebès ni ens sentiríem rebutjats per ells, ni ells sentirien que no els respectem. Els bebès són sensibles, molt. Tenen una sensibilitat extrema que no podem menysprear, al contrari. N’hauríem d’aprendre, per intentar, en la mesura del possible, tornar-la a integrar a les nostres vides. Potser és difícil, però jo crec que val la pena.