La por al què diran

6.2.2012

Si hi ha algú que no tingui por del que diran, que aixequi la mà! Jo no ho he fet (tinc la mà ben abaixada), perquè malgrat que fa uns anys em creia prou valenta per assegurar que no, que no m’importava, quan em vaig quedar embarassada em vaig adonar que em quedava moltíssima feina a fer. Ja en l’embaràs? Doncs sí, ja quan gestava em vaig preocupar del que poguessin pensar de mi.

Quan el metge em va donar la baixa al setè mes, el primer que vaig sentir és culpa perquè… què pensarien a la feina de mi, que no havia treballat fins al final? Després, ja vaig anar integrant com n’era d’important aquest temps per aconseguir remetre el meu dolor d’esquena i per, sobretot, poder donar a la nostra filla la calma que necessitava en el tram final de l’embaràs.

Quan vaig parir, el què diran va tornar a la meva vida amb els ganivets més esmolats que us pugueu imaginar: Cesària. Jo, filla de qui sóc, amb un índex de parts naturals altíssim de totes les que passen per la seva consulta… jo no havia pogut parir. Jo, que tanta bandera en feia, jo, que tant segura estava de poder-ho aconseguir, tenir un part vaginal… Què diran de mi? Qui se’n riurà? Com em justificaré? Totes aquestes preguntes, encara que no conscients, rondaven dins del meu cap fent-me gairebé més mal que la pròpia cicatriu que tenia a la panxa.

Em vaig anar relaxant, abandonant al moment i vaig estar durant molt de temps aconseguint que tot el que els altres poguessin pensar de mi no m’afectés. Ni quan l’agafava a coll, ni quan fèiem pit a demanda, ni quan dormíem amb ella… res de tot això m’amoïnava. La fusió emocional amb la nostra filla va fer que el judici que poguessin fer de com la criàvem m’afectés realment poc comparat amb l’embaràs i el part. Però quan jo ja tenia la guàrdia baixa, pensant-me que ja n’havia quedat alliberada va tornar la por al “què diran” quan vaig decidir dedicar-me dos anys plenament a criar i estar amb la nostra filla. El moment de dir-ho a la feina, el moment d’explicar-ho als companys, el moment d’haver de respondre “no, no treballo”… no van ser precisament fàcils.

Ara ja he après la lliçó d’humilitat i ja no dic allò de “a mi no m’afecta” perquè no és veritat. Clar que ens afecta a les mares el que puguin pensar de nosaltres i sobretot, de com criem els nostres fills. Per què? Doncs perquè ells són el que més estimem en aquesta vida i que ens jutgin ens pressuposa que posen en dubte aquesta premissa. I això ens dol. Fem el que fem tan bé com sabem, tan bé com podem, tan bé com les nostres inèrcies generacionals ens permeten fer-ho. Potser com ho fem no és com ho van fer els nostres pares, o els nostres sogres, o els nostres amics. Però és com ens surt, com ens sentim més còmodes o com creiem que hem de fer.

Ara hauria de dir-vos que ignoreu el que diuen de vosaltres, que no us faci patir el que puguin pensar, que no us deixeu intimidar pels judicis dels altres sobre la manera com crieu. Però l’únic que em surt és dir que jo no he aconseguit desprendre-me’n tant com m’agradaria. Que també estic tocada pel virus del “què diran” i que quan menys m’ho espero hi ha algun comentari, alguna cosa que sento o que diuen que em fa mal. Jo no sóc immune i mira que ho intento. Però no defalleixo, diuen que l’experiència és un grau. Doncs segur que amb el temps, amb molta paciència i amb molta consciència i comprensió de mi mateixa i dels altres, podré aconseguir que això tan horrorós de la “por al què diran” deixi d’afectar-me. N’estic segura.