La pel·lícula

26.9.2012

La Gina feia una hora que intentava que la Paula s’adormís. Eren dins l’habitació de matrimoni, encara dormia amb ells. Primer l’havia passejat una bona estona perquè últimament, al vespre, estava com més nerviosa i calia, abans que res, relaxar-la. Feia temps que la banyaven al migdia i no a la nit: a la Paula l’aigua l’excitava i lluny de calmar-la, la despertava encara més! Després de passejar-la una bona estona, havien anat al llit, amb tot a les fosques, i havia començat a donar-li el pit. La Paula era de les que mama de mil-i-una postures diferents, de les que no para de moure’s. La Gina està segura que de gran treballarà al circ i serà contorsionista!

Primer un pit, després d’altre… Avui, amb el segon, ja s’havia quedat totalment relaxada però mantenia el mugró encara dins la boca, no el volia deixar anar. Fins i tot adormida s’aferrava a la teta com si fos el seu tresor més preuat… bé, de fet ho era. La Gina tenia ganes de poder anar al menjador. Allà hi havia l’Àlex, esperant-la, des de feia… una hora. Havia recollit la taula, havia plegat roba i ara ja estava mirant la televisió. Feia exactament més de sis mesos que no veien cap pel.lícula junts, era gairebé impossible, però avui, en un atac ferotge d’optimisme, l’Àlex havia anat a llogar-ne una. Tenia mono de cine i volia conformar-se amb una sessió de vídeo tranquil.la a casa, tots dos, junts. Mirava el rellotge: o la Gina s’afanyava o no tindrien temps… i avui no volia mirar-la sol.

Ella finalment, farta d’estar fent teta tanta estona, va ficar el dit entre el mugró i la boca de la seva filla i va trencar el buit. La Paula va moure’s un moment, com sobresaltada però va continuar dormint. “Bé”, va pensar la Gina. A poc a poc la va deixar sobre el llit i va intentar convertir-se en la dona invisible. Sabia que havia de marxar de l’habitació sense fer cap soroll, sinó, la Paula es despertaria i la reclamaria al seu costat. L’Àlex en deia els “danys colaterals” de la gestació extrauterina, i malgrat que eren capaços d’entendre’n el perquè, la seva funció i la seva importància… hi havia dies que la maleïen amb totes les forces. Perquè enyoraven un vespre junts sense haver-se d’aixecar quaranta vegades per tornar corrents al costat de la Paula que encara no tenia cap intenció de dormir sola en una habitació…

La Gina no es va posar les sabates i va caminar descalça per l’habitació. No feia gens de soroll, gens. Va creuar els dits perquè el pany de la porta en obrir-la fos també silenciós i a poc a poc, va fer el gest que li permetria tornar cap al menjador després… d’una hora i cinc minuts. Quan ja era al passadís va respirar profundament “per fi!” es va dir. Volia… necessitava, millor dit, que la Paula li donés una estona d’intimitat amb el seu marit. Va córrer a asseure’s al seu costat i li va fer un petó “buf… no s’adormia ni a tiros… ho sento! Què, poses la pel.lícula?” “em pensava que avui tampoc podríem veure-la…” “Calla, no cantis victòria….”

I va prémer “PLAY”. Oh… quin plaer! Encara no havia començat i la Gina gairebé s’emocionava…! De tornar a veure una pel.lícula plegats. D’estar junts, sols i tranquils al sofà de casa. De pensar que la Paula es feia gran i que, qui sap, potser aviat podrien tornar a tenir aquests espais de temps per tots dos… L’importava molt poc quina pel.lícula era, ni si seria del seu agrat… el que comptava era el temps, el temps que semblava que començava a recuperar…

I mentre pensava tot això… “ueeeeeee” “No pot ser”, va pensar ell. “Digue’m que no és la Paula….” La Gina es va aixecar corrents i encara descalça va entrar a l’habitació i es va estirar, com dissimulant, com si fes veure que mai n’havia marxat… La va acariciar i li va tornar a donar el pit un moment. Va ser un instant i es va tornar a quedar adormida. O més o menys, perquè es bellugava cada vegada que notava que la seva mare volia tornar a sortir per la porta.

En aquells moments la Gina va pensar que tenia dues opcions: enfadar-se era la primera. Enfadar-se amb la Paula, amb la situació i amb la vida, que no li donava ni un moment per poder mirar una pel.lícula tranquil.lament amb el seu home. La segona era acceptar el que estava passant: que la Paula encara tenia el son massa lleuger i era massa petita com per voler estar sola a l’habitació, i sobretot, acceptar que estaven fusionades i que com més ganes tingués la Gina de marxar del costat de la Paula, més s’aferraria ella a la seva mare. I mira que ho sabia, que això passava. Mira que sabia que estaven connectades i que tot el que sentís ella, ho sentiria la petita… Debatent-se entre indignar-se i cridar o acceptar i adormir-se al costat de la seva filla, només va poder pensar una cosa “almenys és una sort que la pel.lícula, en el fons, m’importés tan poc!”

I al cap de res va dir: “Ja està Paula, no pateixis… no em moc d’aquí. Pots dormir tranquil·la”.