La pausa perfecta

Estic escrivint molt poc sobre aquesta segona lactància de la meva vida, la de la Lua. En la primera tot em sorprenia tant, tot em commovia tant que necessitava urgentment esbombar-ho als 4 vents, era un descobriment per a mi.

En aquesta segona, després d’haver alletat la Laia 3 anys i mig, tot està sent absolutament natural i ho tinc tan integrat que ja no necessito esbombar res. Forma part de mi d’una forma tan espontània, fàcil i natural que em sembla el més normal que he fet a la vida: alletar.

Encara que no en parli aquí tan sovint com en l’altra lactància, em segueix semblant la cosa més fascinant que he viscut mai. A vegades em repeteixo “és que em surt llet de les tetes!” perquè sembla tan normal i alhora és tan extraordinari, tan meravellosament sorprenent estar alletant la meva filla amb tant plaer que m’agrada repetir-me que les dones tenim poders! I tant, si els tenim!

Encara ara hi ha coses que em fascinen de la lactància, i una d’elles és el seu poder regulador. La lactància regula al bebè i regula la díada mare-bebè d’una manera increïble. I sinó, mireu: quan un bebè està cansat, quan necessita dormir, la teta li regula aquell malestar perquè pugui relaxar-se i adormir-se o bé amb la teta o bé un cop l’hagi deixada anar. Quan un bebè va passat de voltes, quan està esverat perquè ja sap caminar i no pararia mai, torna a la teta i es calma. Li calma l’esverament, aquella ànsia de voler-ho tot per ara i aquí.

La teta serveix per posar els comptadors a zero.

Quan una mare va a buscar el seu fill a la llar d’infants i han estat hores sense veure’s i enyorant-se, la teta regula l’ansietat viscuda i converteix l’angoixa en pau. I podria posar tants exemples de la funció de la lactància com a reguladora… perquè en visc cada dia i em reafirmo amb el que ja intuïa amb la primera lactància: que és una eina extraordinària per trobar el centre. Ajuda a tornar al centre al bebè o al nen petit, i també ajuda a parar i a connectar-se a la mare. Potser no en totes les preses les mares aconseguim centrar-nos i parar a tots els nivells, però sí en algunes.

És una de les coses que vaig trobar molt a faltar un cop vaig deixar d’alletar la Laia: que ja no teníem aquella eina que ens ajudava a regular-nos a totes dues i a cada una per separat. I les abraçades, els mimos i tota la resta de coses que puguis posar quan ja no alletes per mirar d’arribar al mateix punt no tenen la mateixa eficàcia que una bona presa. Ho sento, és així. No és el mateix. Costa molt més parar l’esverament d’un nen sense lactància, que no pas quan mama. Per molts massatges que li fem, etc, costa més d’adormir-los, de relaxar-los, de fer-los tornar al centre… I a nosaltres també ens costa més. Les hormones, suposo… D’això que tant ens queixem a vegades i que ens porten tants beneficis sense ni adonar-nos-en quan alletem…!

Aquest cap de setmana hem estat fora amb la família i quan marxem i hi ha tantes coses noves a l’abast, que la Lua mama molt menys. Noto, la notem, que amb el passar de les hores es va carregant, i carregant… de nous estímuls, d’il.lusió per tot el que descobreix i aprèn nou, etc. i arriba a un punt que veus que ja no està a gust. Què fa aleshores? “mama, teta” i allà retroba el centrament, posa els comptadors a zero, els ulls en blanc una estona, descansa, es carrega i quan ja ha fet els dos pits salta de la falda i hi torna, per descobrir nous móns!

A mi també em passa: quan fa estona que ella no mama, arriba un punt que el cos em dóna una senyal que es tradueix en ganes de què mami, ganes d’estar amb ella ben a prop. Normalment solem anar a la una i en el mateix instant ella em busca perquè vol pit. Connexió absoluta. Fusió absoluta.

He de parar, obligatòriament m’he d’asseure, posar-me-la a la falda i parar: ens ho demana el cos i el cor. A vegades faig un cop de cap, altres llegeixo, altres li toco els cabells i l’admiro. Altres miro el mòbil i repasso l’agenda. Però paro i el més important, ens connectem altre cop. Posem les bateries a carregar: mama de nena i nena de mama i així tornem a tenir autonomia per tirar altre cop cada una amb les seves coses… fins que la bateria s’esgota i hem de tornar a parar per carregar-nos.

És simple i normal. En plena fusió mare i bebè ens necessitem i la lactància ens ajuda a no desconnectar-nos, ajuda a necessitar-nos molt… I tot i que sé que és absolutament normal i simple, alhora em sembla tan màgic, que no deixa de fascinar-me.

Trobaré a faltar el poder regulador de la lactància quan s’acabi aquesta segona lactància (vés a saber quan!). Però procuraré tenir-lo present, que em deixi rastre, per no passar gaires hores ni desconnectada de mi ni desconnectada d’elles.

I tu, has viscut el poder regulador de la lactància?