La mort i com abordar-la amb els nens. Cap 1: preguntes

Aquest matí he anat a un funeral. El pare d’una bona amiga amb qui ens coneixem des dels 14 anys va morir en un accident.

He dormit malament… M’he despertat moltes vegades no sé molt bé per què i quan m’he llevat em sentia molt cansada. Teníem a les 2 nenes al llit, xerrant i rient mentre nosaltres dos intentàvem dormir una miqueta més. Ha estat bonic.

En el funeral he plorat i he pogut abraçar a la meva amiga que és el que més desitjava en aquell moment. Hem plorat juntes.

Sempre ploro en els funerals. Ploro per qui ha mort, pels seus familiars i també perquè em veig a mi en altres funerals que ja he viscut i en d’altres que hauré de viure. És una cosa que ens passa a la majoria suposo: que t’imagines en aquesta situació i fa mal.

No m’espanta la mort, em fa por no assaborir prou el moment amb cada persona que m’importa i penedir-me’n després, quan ja sigui massa tard.

Em fa por voler trucar a algú i que ja no hi sigui.

Em fa por haver de parlar de tot això amb les meves filles quan hagi mort algú important per a elles.

De la mort fa temps que en parlem. La petita parla de la mort quan veu alguna bestiola amb aquella despreocupació de qui no sap de què parla. La gran pregunta molt sobre què passa, sobre quan passarà, sobre com és, sobre qui morirà primer… Intento, de la millor manera que sé, donar-li seguretat encara que de vegades crec que les meves paraules no li serveixen. I si, de vegades plora.

Jo recordo aquell moment, quan em vaig adonar que moriríem tots. Recordo la por i la incomprensió, no m’ho podia creure. També vaig plorar.

És estrany això de morir, de la mort. De l'”ara som aquí, ara ja no”. I el més estrany és que no parlem més d’ella, que li donem l’esquena i que no en sapiguem més. Que no sapiguem com abordar-la, que no sapiguem com parlar-ne.

Ostres, si és l’únic que sabem segur! Com dimonis la ignorem tant?

Quan he sortit del funeral, encara emocionada, he enviat un missatge a la meva mare “hem de pensar en la mort, mama, perquè, quan arribi, no sigui una merda”. I com no serà una merda? potser penses… No ho sé… suposo que tinc la il·lusió que si en parlem, que si som conscients d’ella, podem preparar-nos més i viure millor.

Potser has viscut alguna mort propera i tens un fill. Intentaré parlar-te de com abordaria jo (i abordo) la mort amb la meva filla gran… potser no et serveix perquè ja sabem que amb aquests temes cadascú té el seu sentir. Però potser si.

Però és un tema complex, molt, i no volia parlar-ne en un únic post i deixar-te el cap com un timbal. Així que l’he dividit en 3. Durant aquests tres dilluns (avui, el que ve i l’altre), et parlaré d’això.

EL MÉS IMPORTANT

Per mi el més important és que tu mateix/a sàpigues què opines de la mort. Què sents al respecte i que et facis aquestes preguntes:

Em fa por morir? Puc pensar-hi? Quan em ve aquest pensament què fa el meu cos? (S’encongeix, s’espanta, es tensa?) Intento evitar el tema? Evito anar a funerals? Evito parlar de la mort? Si el meu fill em pregunta, responc amb un “ui, això pregunta-ho a la teva mare/pare”?

Les respostes a aquestes preguntes et poden ajudar a fer-te una idea de com vius la mort: si et fa por o si la abordes.

Però també crec que has de preguntar-te què en creus, ja que ningú ens pot dir com és la mort “de veritat”. Pregunta’t:

Per a mi la mort és entrar en el no res? Crec en la reencarnació? Crec que la meva ànima seguirà tot i no estar ja en el meu cos? Crec que això s’acabarà per sempre? Em recolzo en a alguna religió? Què crec que passa quan morim?

Això per a mi és primordial…

Per poder parlar de la mort als nostres fills, hem de saber primer què sentim, pensem o creiem. Perquè si no, responem a les seves preguntes des d’un lloc que no és real, perquè els diem coses per no sentir, o per evitar el tema, o coses que fins i tot no creiem de veritat.

Aquesta setmana et proposo aquesta introspecció per analitzar la relació que tens amb la mort. Si no saps quina és, no podràs comunicar-te de forma assertiva amb els teus fills quan parleu del tema.

La setmana que ve, en el segon post d’aquesta sèrie, et parlaré del que per a mi és el següent que cal abordar: la vida. I en el tercer i últim post, passaré a donar-te eines i recursos per abordar la mort amb els nens. Unes eines i recursos que van íntimament lligades amb el que et hauré explicat sobre la vida al post anterior.

Tant de bo aquests 3 posts et siguin d’utilitat, per a ells i també, és clar, per a tu i per la teva visió de la mort… Perquè hi haurem de passar. Moriran persones importants per a nosaltres i per a ells, i com millor hàgim abordat això abans, millor ho podrem gestionar quan passi.

I ara digues-me, et fa por parlar de la mort amb els teus fills? Tems aquest moment? Si ho has viscut… què vas sentir?