La meva dificultat

17.11.2011

Tots els pares i les mares tenim alguna dificultat (si no moltes) en això de criar els fills i ajudar-los a créixer. Però sempre n’hi ha una que s’endú la palma. Aquella amb la que per més que hi batalles, sempre és allà, recordan-te que encara no l’has superada. Doncs bé, jo en tinc una d’aquelles que es resisteix a abandonar-me i ja no sé com fer-ho. No em desespera, però aquest octubre he decidit declarar-li la guerra i a veure qui és el guapo que guanya.

La meva gran dificultat és respectar-me a mi. Quina xorrada, pensareu alguns, però no, no ho és gens. Al contrari. Crec que perquè ens respectin, primer ens hem de respectar. Però de què estic parlant exactament? Doncs de la meva dificultat en respectar les meves necessitats, aquelles que han quedat tan arraconades que a vegades crec que ja no les tinc i és mentida, perquè continuen allà, en un petit racó, esperant que algú (o sigui, jo) els hi faci cas, i com que no ho aconsegueixen, s’entretenen fent un forat a terra. L’altre dia vaig mirar-lo i és bastant gran, ja. Per això he decidit que ja n’hi ha prou, que he de fer alguna cosa.

Però em costa. Em costa dedicar-me temps. Em costa dedicar-me espai. Tenia tan integrat, tan sabut que el perdria amb el naixement de la meva filla que és com si m’hagués resignat a no tenir-los i he com obviat que encara els necessito, i molt. Sens dubte, el primer és ella, la nostra filla. Garantir el seu benestar i la seva felicitat ha estat el meu objectiu des que va arribar. Però ara, que la veig bé i que la veig feliç, cada vegada més autònoma i independent, malgrat necessitar-me moltíssim encara, penso… potser va sent hora de recuperar el teu espai. I pam, allà hi ha la meva dificultat, recolzada a la paret, xulejant-me mentre es fuma un cigarret amb una mirada de reüll tot dient-me: “a que no ho aconsegueixes?”.

No estic pensant en res més que no sigui tornar a fer esport però no un dia puntual, perquè ja no puc més, sinó regularment. Trobar la meva rutina individual per dedicar-me el meu temps i el meu espai. Tornar a anar al cinema algun dia, però no un cop cada dos anys, sinó una mica més sovint, si pot ser 🙂 Tornar a quedar amb alguna amiga/amic a soles per prendre algo, o per anar a sopar, però no un dia, i ja mai més, sinó de tant en tant, quan em vingui de gust. I sobretot, tornar a recuperar els espais d’oci amb la parella, no parlo d’anar 15 dies a les Maldives, no, sinó una estona junts, un sopar romàntic, un cine de nit… i a poder ser, que no passin 14 mesos entre una cosa i una altra!

Passat el temps inicial de criança, que és absolutament dedicat i fusional, crec que és important intentar compaginar els espais personals. Sempre ho he cregut, però jo no ho he practicat. Perquè em costa deixar-la amb algú si no és per anar a treballar, una obligació ineludible. Però tenir un “moment” per mi també és important, perquè em permetrà carregar piles i estar més disponible, amb més paciència i entrega quan tornem a retrobar-nos al cap de no-res. Sinó, aquella necessitat que hem anat arraconant va fent el foradet una mica més fondo fins que un dia tenim tal ganes d’apretar a córrer que ens sentim, alhora, frustrades i culpables de voler fugir del nostre entorn familiar que tant estimem. Però no és fàcil. No és fàcil trobar el punt d’equilibri entre entregar-se i respectar-se a un mateix. Entre donar-se i no passar per damunt d’alguna necessitat vital nostra.

Però penso en el futur i vull que la Laia aprengui a respectar-se també a ella mateixa: les seves necessitats importants, el seu “tempo”. I si no ha vist la seva mare respectar-se, com sabrà fer-ho ella? No vull ser una mare que als 60 anys mira enrere i veu que s’ha descuidat totalment per entregar-se només als seus en cos i ànima. Em puc entregar i puc també, respectar-me, valorar-me i nodrir-me com a dona i com a mare. Que no és fàcil ho sé. Ara he de saber també si és possible. La lluita està servida!