La mestra

1.2.2012

A vegades em faig creus que no entenguem com n’és d’important la infantesa. Que no veiem, a nivell social, polític, etc, que si no respectem als infants, estem ensenyant als que demà seran adults a no respectar els altres. Un dels motius pels quals m’agrada ser mare és perquè puc estar en contacte amb aquesta etapa de primera infantesa cada dia. Qui té un fill, té un mestre a casa. Perquè si alguna cosa tinc clara des de fa molts anys és que els nens ens donen deu mil voltes!

Nosaltres a casa hi tenim una mestra i de les bones. Amb ella aprenem cada dia, sense excepció, alguna cosa. Ens ensenya el més important; a estar presents. Ella no sap què és pre-ocupar-se o anticipar-se. Quan fa alguna cosa, la fa amb tal intensitat, amb tanta presència, que el que està amb ella, queda immers en aquest espai de no-temps on sembla que res més importa. La meva mestra et transporta; té una imaginació tan infinita que et duu a boscos frondosos plens de fades i follets, o et fa fer ninots de neu i castells de sorra sense moure’t del menjador.

Amb ella hem après que no menteix si nosaltres no li ensenyem què són les mentides i per tant, si no la mentim. Que si no la manipulem, ella no ens manipula. Que si respectem el seu ritme d’aprenentatge, el seu tempo, la seva cadència, se sent segura d’ella mateixa i sent una alegria infinita després de cada nou repte assolit. La nostra mestra, a l’igual que tots els petits mestres de cada casa, és tot cor. Diu el que sent i ho expressa amb una intensitat infinita; tant la ràbia com l’alegria. Cada emoció és poderosa però ella no les etiqueta en si és dolenta o no. Simplement, cada emoció seva… és.

Ella m’ha ensenyat a tenir paciència, a deixar d’intentar controlar-ho tot, a saber esperar i a tenir mà esquerra. M’ha ensenyat que tot és important i que cada minut compta. Amb ella he après a estimar d’una altra manera, una manera que també he pogut aplicar a com estimo els altres. He après a dir “t’estimo” de mil maneres diferents i a vegades, només amb la mirada. M’ha ensenyat a entregar-me sense reserves i a no esperar res a canvi. A estar disponible i alhora, a tenir determinació quan fa falta.

Tenir una filla m’agrada perquè em fascina veure com juga, com aprèn, com es relaciona amb els altres. Perquè em transporta al seu terreny i aleshores sóc també més innocent, més sensible, més pura, més alegre,… i tot sense por. Ah, i molt important; la nostra mestra ens fa riure cada dia, tots i cada un dels dies des que està amb nosaltres. Riem quan juguem a atrapar, quan pintem, quan anem a dormir, quan dinem o quan juguem a amagar i de sobte troba no sé què al terra i s’oblida que ens havia de buscar!

Però no us penseu… també ens posa a prova. A vegades ens costa i no ho fem tan bé com se suposa que hauríem de fer-ho però no ens ho té mai en compte. I a més, quan ens veu preocupats, o angoixats per alguna cosa sempre ens diu allò que ens recomforta: “mama, papa… no passa res! Sóc aquí… no marxo enlloc!” Somriem i aleshores pensem segur que a la vegada: “No, estimada mestra…. sisplau no ens deixis, no ens deixis mai”.

PD: Això que ens diu és real, no m’ho invento. Suposo que li ha quedat de quan li deia durant l’època que vaig treballar de nit. Les nits que sí que era a casa es despertava buscant-me i tenia por que marxés.