La maternitat no és una guerra

Tenim la dualitat tan arrelada que caminem pel món amb gairebé només dos pols: el bé i el mal, el blanc i el negre. Hem crescut etiquetats i, ara que som adults, seguim etiquetant-ho tot. Ens han ensenyat a etiquetar també les emocions i hem crescut sentint que hi havia emocions que sí podíem sentir i expressar (alegria, felicitat…) i altres que havíem de callar, guardar o directament, dissimular (enveja, ràbia, ira, gelosia…). Ara, que som adults, ens costa permetre’ns sentir el que ens van dir que no estava bé i fem el que podem per gestionar les nostres emocions intentant sentir-nos el menys culpables possible.

I un dia ens convertim en mares i vulguem o no, això ho canvia tot, fins i tot encara que ens sembli que no ha canviat res. L’amor que sentim pels nostres fills és tan gran que ja res es veu des del mateix prisma. Aviat veiem que no tots ho fem igual, que hi ha mil maneres de fer això que s’anomena criar els fills, que hi ha mil matisos, i nosaltres, immersos en una societat tan dual no sabem ni com encaixar tants colors.

És una cosa que sorprèn quan entres a la maternitat: el molt que es critiquen les diferents maneres de criar. Si dones el pit o el biberó, si dorms amb el teu fill o no, si el portes a la guarderia o no… tot és motiu de criticar el que no ho fa com tu i ho seguim reduint tot a bo o dolent, com quan érem nens. Si donar el pit diuen que és bo i jo, pel que sigui, no el dono, he de ser una mala mare. Si la meva cunyada em diu que portar el nen a la llar d’infants és tan bo i no ho faig, ha de ser que em considera mala mare… i així, tot.

Si una noia fa un vídeo parlant de mares lleones i jo no sento el que descriu, ha de ser que aquesta noia està dient que jo no sóc “normal” ni bona mare. I no. Simplement està descrivint una situació que passa sovint i moltes persones no entenen. Hi ha tants sentiments com persones.

Hem reduït el món a estàs amb mi o estàs en contra meu, també la maternitat. I crec que és per un problema d’autoestima.

Si estem ben situats al món, amb una autoestima sense fissures, si coneixem quines són les nostres virtuts i quins són els nostres defectes i acceptem tots els nostres colors, que algú no criï als seus fills com nosaltres ho fem no ens representarà cap problema. Entendrem perfectament que cada circumstància és especial i en tindrem prou en saber quins són els motius pels quals nosaltres ho fem com ho fem.

Però quan la meva autoestima no acaba de ser sòlida, és molt possible que necessiti saber constantment que ho faig bé. Necessito l’acceptació de l’altre, l’auto-afirmació, el saber-me en el “costat bo”. Qualsevol que digui o faci les coses d’una altra manera a com ho faig jo em suposarà una amenaça a la meva autoestima i per tant el rebutjaré, criticaré o apartaré del meu camí. És pura supervivència i és comprensible.

I tornem una altra vegada al principi: bo/dolent, amb mi/en contra meva

La maternitat és molt més bella, molt més valuosa com per reduir-la a aquesta dualitat absurda que no serveix per a res. La maternitat mereix molt més.

Mereix que entenguem que hi ha tantes maneres de fer i sentir com persones, i que ni que vulguem, podem fer-ho tots igual. Perquè som diferents, amb diferents colors, matisos, històries, ferides… i amb fills diferents.

Mai serem perfectes ni fa cap falta. Els nostres fills mai seran perfectes ni cal que ho siguin, perquè la perfecció no existeix i, a més, seria molt subjectiva. Perquè el que a mi m’agrada a un altre no li agradarà, perquè el que a mi no em funciona, a un altre sí que li funcionarà. I és una cosa que hem de començar a acceptar; que potser no serem les mares que havíem imaginat perquè la maternitat no és tan simple de “ho faré així” i punt. De vegades vols fer-ho d’una manera però et surt fer-ho d’una altra, de vegades t’agradaria fer-ho així o aixà però no saps ni com. I aquí estem, aprenent totes.

Tots ho fem tan bé com podem i sabem a cada moment, en base a la nostra història, el nostre bagatge o motxilla, la informació de què disposem a cada moment i les nostres creences.

I ara ve el bo: però tots tenim alguna cosa que ens uneix, alguna cosa en comú que és o hauria de ser més fort que tota la resta. Tots estimem un munt als nostres fills, tant, que és impossible descriure-ho. En això, la immensa majoria, som iguals. Però és que a més, pot ser una molt bona eina per a la unió de persones que crien diferent. Si et sents distant d’algú de la teva família o d’una amiga perquè creieu de maneres diferents, fes com el vídeo “RESPIRA” però mirant-la a ella i al seu fill. Connecta’t al seu amor i veuràs que no és molt diferent del vostre. Des d’aquí podreu construir, des d’aquí us podreu tornar a trobar, lluny del amb mi/en contra meva.

Quan ens convertim en mares, no ho fem només del nostre fill sinó, una mica, de tots els fills del món. Per això ens fa tant mal veure nens sirians fugint de la guerra o nens subsaharians ofegats al mar. Per això plorem quan ens expliquen que el fill dels del segon té càncer, o tanquem els ulls quan expliquen per la tele que hi ha hagut un accident de cotxe i hi havia nens a dins.

Això és l’important: l’amor. L’amor que ens genera el nostre fill també pot servir per jutjar-nos menys a nosaltres mateixes i a la resta. Per estimar-nos més a nosaltres mateixes i a totes les altres mares.

La maternitat no és una guerra, mai ho ha estat ni hauria d’arribar a ser-ho. Provocar-la és, al meu entendre, no haver entès res. Però com us he dit, tot és subjectiu i podria estar equivocada.