La mateixa moneda

28.4.2015

Les dues escenes que us descriuré avui poden conviure en un mateix dia a casa meva. Els dos pols, el ying i el yang, si voleu, les dues cares d’una mateixa moneda.

Estem tots al menjador. Ell pela una poma i les tres hi anem a demanar-ne un tros. Ell riu assegurant-nos que la poma era seva i que sempre l’hi pispem gairebé tota! Li fem pessigolles o alguna cosa per emprenyar encara més. Riem, riem tots. M’estiro a l’estora de davant del sofà i de seguida que em veuen estirada vénen la Laia a escarxofar-se sobre meu i la Lua gatejant a una velocitat de vertigen. Ella, menuda com és, fa força per fer-se espai entre la seva germana i agafar un bocí de mi també per a ella. Les pujo a cavallet i em queixo que m’esclafen. La Laia em bufa, em fa pessigolles i jo m’hi torno. “Vigila la Lua”, diem ell i jo a l’uníson i acte seguit ens revolquem les tres per terra mentre riem i xisclem com si no hi hagués un demà.

Dels riures i les pessigolles passem als petons i a les abraçades. Jo a elles, elles a mi, elles entre elles, totes a ell… com una guerra però de les bones, on ningú pren mal i on del que es tracta, és d’estimar-se!

Al cap d’una estona pel que sigui una s’entreté amb una joguina que ha trobat sota el cul o l’altre va a buscar no sé què que se li ha acudit, i em trobo encara estirada a l’estora pensant que el que acabo de viure és un dels moments més preciosos de la meva vida…

El mateix dia però hores més tard pot passar alguna cosa semblant a aquesta…:

Són les 20 del vespre i porto desperta, sense parar, des de les 7 del matí. Estic cansada i tinc a la Lua a coll que vol dormir. Acabo de fer el sopar i he deixat la cuina empantanegada perquè la Lua necessita teta ja i la Laia ha d’anar a dormir, que no s’aguanta. Però aquesta hora és l’hora màgica de la Laia; amb l’energia del que ha ingerit per sopar sembla que hagi recarregat les piles i quan li dic d’anar a dormir comença a fer el ronso. Significat: buscar mil excuses abans de posar-se en direcció al lavabo a fer pipí i rentar dents. Que si vull jugar a no sé què, que si volia dibuixar no sé quantos, que si un moment, mama, un moment, que si cinc minuts, mama, cinc minuts, que si comptem fins a 60, 10 vegades i anem a dormir… Carrego paciència i poso somriure. Faig veure que no estic cansada i miro de prioritzar: La Lua ha de dormir ja que no s’aguanta… miro d’abaixar la veu i el nerviosisme i me la penjo a la motxilla per donar-li el pit i així tenir les mans lliures per ajudar la Laia, perquè ja veig a venir que sola no té cap intenció de fer res, ara mateix.

Insisteixo. Al cap d’una bona estona enfilem cap al lavabo i llavors em vol ensenyar un ball que s’ha inventat. Respiro. Li dic que m’ho ensenyi un cop i prou i quan ha acabat m’ho vol repetir 3 cops més perquè diu que no li ha acabat de sortir bé. Respiro. Pipí, dents.

“Tu, mama”, i jo amb la Lua que sembla que ja cau adormida, mig ajupida rentant dents i pensant “buf… maleït horari comercial que fa que el meu marit arribi tan tard…!” Arribem al llit i explico el conte que ha trigat 5 minuts en escollir mentre s’entretenia amb qualsevol cosa… L’explico sense gaire esma, ho reconec, perquè sento que estic a les últimes…! Aconseguim tancar el llum i la Lua ja dorm a sobre meu, però llavors la Laia comença a xerrar i li dic que és tard i s’enfada perquè està que no pot més amb el seu cansament i veig i temo que necessita plorar, descarregar i treure. I sí, plora. I no plora fluix, que diu que no en sap. Plora fort i em desperta la Lua i ara sí que sento que no puc més. I em costa validar el que sent la Laia i em costa acompanyar a la Lua en el seu disgust de sonet interromput…

I torno a respirar, perquè sinó allò no hi ha qui ho arregli. I miro de desdoblar-me sense èxit i atendre-les a les dues, sense èxit. Em repeteixo en silenci que faig el que puc, que no és prou per cap d’elles ara mateix, però que és el que puc. I miro de calmar-les i d’entendre. Però estic esgotada i només faltava això. I la Laia diu que vol que la posi a dormir sense la Lua, que vol que l’abraci ben fort, i la Lua vol el mateix en el mateix moment… I miro de posar-ne una a cada banda i explicar-los que sóc com les lloques, i que els meus pollets hi caben tots dins les ales… però no sé si m’entenen i no s’acaben de consolar. Per fi, el cansament ho pot tot i la Laia es relaxa. Miro de fer-li massatge amb una mà a l’esquena, de tocar-li els cabells i s’adorm mentre la Lua juga ja per sobre del llit amb el disgust superat. L’agafo i surto de l’habitació. Sec al sofà i li dono el pit a veure si es torna a adormir, però també sense èxit, fins que arriba ell i em diu “què tal la tarda?”. I jo, que no puc més, només aconsegueixo pronunciar “pfff”.