La mare cansada

Sóc al parc i veig una mare amb un bebè i cara de cansada. No sé qui és, ni què li passa, però és innegable: està cansada. Me l’imagino masses hores al dia sola amb el bebè i massa gent jutjant-la.

Tan si ho fa d’una manera, com si ho fa de l’altra, això és igual: tothom se sent amb el dret de dir-li què ha de fer per ser més bona mare. Tothom hi posa el seu granet de sorra perquè en comptes de sentir-se més forta, es vagi sentint cada cop, més minada. I sí, potser és amb bones intencions que ho fan, no dic que no, però… amb quins resultats?

A vegades m’imagino com seria si tots, quan veiéssim una mare amb un bebè i cara de cansada, deixéssim de jutjar i preguntéssim, només “què necessites?”. Si ens permetéssim callar i escoltar què ens demana, què pot voler, una mare que té un bebè i que al parc, fa cara de massa cansada.

Potser només necessita un cop de mà, o no sentir-se tan sola. Potser necessita que li diguem que ho fa bé, que té raó que ser mare a vegades cansa… Potser necessita una abraçada, o suport per poder defensar-se. Potser necessita sentir-nos a prop per tenir forces i fer allò que el cos li demana.

Una mare cansada, una mare que està massa cansada, ho veu tot negre. Generalment se sent sola i té la sensació que no té forces.

No té forces ni per jugar a vegades, o per arreglar-se, o per conversar un moment tranquil amb la seva parella, o per dir a familiars i amics que li agrada fer de mare, o per explicar que cria tan bé com sap i tan bé com pot. Que s’estima aquest fill, que se l’estima més que a ella mateixa i que mai faria res sabent que pot fer mal o pot ser perjudicial per al seu bebè.

Una mare cansada que se sent sola perd tot el seu poder, o potser no el perd, però no el troba. S’oblida que el tenia i si encara no l’havia trobat, en aquestes circumstàncies, encara li resulta més difícil sentir-lo… 

I potser és una sensació meva, potser no és cert, però tinc la sensació que hi ha moltes mares cansades.

Mares de bebès, mares de nens petits i de nens grans, mares d’adolescents i mares de nois i noies que comencen o intenten independitzar-se…

Mares cansades que no han acabat mai de trobar on recolzar-se i que han hagut d’anar-se apuntalant a costa d’un esforç interminable que les ha esgotat per dins, que les ha deixat gairebé sense esma. Mares que acaben sent puntals, és cert, però que no aconsegueixen treure’s del damunt aquella sensació de cansament que mai s’acaba.