La malaltia també parla

20.9.2011

Des de fa bastants anys, quan em poso malalta sempre em pregunto per què. Però no posant-me la mà al front com si estigués fent una tragèdia grega, no. Sinó per saber què hi ha hagut o què ha passat últimament a la meva vida que m’ha fet baixar les defenses i emmalaltir. Normalment sempre ho trobo; sempre trobo allò que no ha acabat d’encaixar, aquell moment en què el meu cos ha defallit i ha caigut davant l’atac d’algun virus. Fa poc més d’un any, l’11 de setembre del 2010, de cap de setmana en una casa d’agroturisme amb els meus pares em vaig posar a 38,5 de febre. Hores abans em feia mal un pit, l’esquerre, si no recordo malament. Era un dolor inusual en un lloc concret i ja m’ho vaig veure a venir; obstrucció d’un conducte. La llet havia quedat allà emmagatzemada pel que fos i em feia mal. La solució en aquests casos és fàcil; fer que el fill/a mami molt més d’aquest pit i canviar-li la posició, mamant cap a la zona on hi ha l’obstrucció. Una fulla de col escaldada sobre el pit afectat em va baixar molt la inflamació i al cap d’unes 30 hores ja estava molt millor. La febre havia desaparegut i el dolor intens del pit, també.

Però quedar-me en només això era massa fàcil i vaig preguntar-me què m’estava dient aquell principi de mastitis. Per què m’havia passat allò quan feia ja un any que donava el pit a la meva filla. No em va ser difícil trobar-hi l’explicació; el meu company havia de marxar a l’estranger 4 dies, i jo, uns dies abans em vaig començar a posar com trista, nostàlgica, melancòlica… tot el que us pogueu imaginar que us posi en contacte amb la part vostra més vulnerable. Resumint; no tenia cap ganes que ell marxés. No sé per què, però en aquell moment, sentia que el necessitava al meu costat, amb nosaltres, i quatre dies a l’estranger se’m feien una muntanya. Quan ja era fora, va marxar potser la tristesa però va arribar amb força l’enyor. Un enyor intens poc real en l’ara i l’aquí d’aquell 11 de setembre. Tenia molt més a veure amb l’enyor intens que jo, de petita, havia sentit per la meva mare, quan per alguna història de feina marxava també lluny uns dies. Aquest procés de reconeixement del que estava passant, de comprensió, el vaig fer en ple mal d’ossos per la febre, estirada al llit, mentre la meva filla jugava amb l’àvia. Entendre-ho potser no va fer que em passés abans el malestar físic, però sí l’emocional. Vaig veure d’on venia tot plegat i vaig poder-ho posar a lloc. Entendre-ho. No em va caldre ni un calmant, ni un antibiòtic.

Aquest és un exemple més o menys recent d’una ocasió malalta en què he acabat preguntant-me a on em duia la malaltia en aquell moment. Per què havia vingut a mi, què havia d’entedre. Crec molt important i necessari que els pares que estem criant, quan els nens emmalalteixen, ens fem la mateixa pregunta: “Què ha passat últimament, com he estat jo, com hem estat els adults d’aquesta casa? Com ens hem sentit? Hi ha hagut alguna cosa fora del normal? Ens hem estressat per algun fet que ens ha afectat?” Normalment hi acabem trobant una resposta. Hi ha molts nens, molts bebès, que igual que els adults, acaben somatitzant emocions que no han pogut gestionar correctament. El cos parla. Els nivells alts d’estrés, d’enyor punyent ara que comencen llars d’infants o escoles, etc, fan que molts acabin aparentment, acceptant la situació que els toca viure però al cap de res, zass, apareixen els mocs. O el mal de coll, o la tos, o la febre, o el mal de panxa i la diarrea…

No ens fixem només en el símptoma, anem més enllà. Fem revisió, entenguem per què passa i intentem posar-hi paraules. Expliquem als fills què els està passant quan són massa petits per expressar-ho ells mateixos. La setmana passada vaig escriure el post “NO PLORIS” que va generar bastant debat sobre com acompanyàvem els nostres fills en el plor i el dolor. Doncs bé, acompanyem-los també en la malaltia, explicant-los què ha passat últimament que potser no han dut bé. Expliquem-los per què ploren i per què potser, ara, tenen mocs o malestar. “Ah… és que quan vas a l’escola m’enyores molt. L’enyor és això que sents quan vols a la mama i la mama ha de marxar perquè no ens podem quedar allà a la classe”. O… “Des que has començat l’escola que no et trobes gaire bé i tens tos… probablement el teu cos està dient que no vols i que no t’agrada quedar-te allà. T’entenc, amor meu, a mi també m’agradaria no anar a treballar, però ho he de fer.” I a partir d’aquí… observeu. Potser no passa res i el vostre fill continua malalt i angoixat. O potser sí, i aprèn a expressar-se i entén què li passa, i aquell malestar va desapareixent. Potser els resultats no són immediats, però persevereu en explicar-los què tenen, què els passa, per què estan enfadats o tristos. Augmentarà la seva comprensió del moment present i quan menys us ho espereu, seran ells mateixos els que us diran: “Estic enfadat” i això és molt, molt important, i també molt i molt sa.