La malaltia del TEVA/MEVA

3.6.2011

Des que tinc una filla que em passa una cosa molt estranya. Bé, des que la tinc no… probablement és des que va fer l’any i mig. M’explico. Quan fa alguna cosa que no em mola gens, com ara fer justament aquelles poques coses que té absolutament prohibides, quan arriba el seu pare em surt aquesta frase: “Saps què ha fet la TEVA filla, avui?”. En canvi, quan li explico el què ha après aquell dia, o els petons que m’ha fet, o el que ha descobert per primera vegada, en comptes d’aquella forma de possessiu em surt l’altra: “La MEVA nena, que gran que t’estàs fent!”.

El meu company un dia em va fer adonar d’aquest petit detall, el canvi del TEVA per MEVA i els últims dies hi he parat atenció i sí, estic afectada per aquest virus. Em pensava que no era contagiós i que el podria curar aviat però ai… l’altre dia, quan vaig arribar a casa em vaig trobar el Marc i la Laia asseguts al sofà, seriosos, mirant la televisió. Ja vaig veure que alguna cosa no anava bé perquè aquella escena no és gens habitual. Vaig dir, alegre “Hola, guapos, com ha anat el bany?”. Quan vaig entrar al menjador i em vaig fixar més en aquella estampa em vaig adonar que la Laia no duia ni bolquer ni pantalons. I aleshores ell em diu: “Parla amb la TEVA filla. Diu que no es vol vestir i m’ha muntat un pollo que flipes!”.

Aha!!! El virus s’ha escampat per casa. Efectivament, és contagiós. He intentat buscar per Internet què era aquesta malaltia i he trobat (a Internet hi és tot!) que afecta, en general, els pares i les mares. És igual si són primerencs o no. Les dones i els homes que entrem en aquesta nova categoria, un dia o altre emmalaltim amb aquesta cosa estranya que es veu que no té cura. S’anomena la malaltia del “TEVA/MEVA, DEPENENT DEL QUE HAGI FET” i es manifesta, sobretot, quan el nostre fill o filla han fet alguna cosa que no ens ha agradat, que no volíem o que no esperàvem. Aleshores surt amb tota la virulència i pronunciem aquell “LA TEVA FILLA” amb un to de veu més alt del compte.

El mateix article d’Internet diu que no em preocupi, que no he d’anar al metge i que tampoc és molt greu. Que no es cura, però que tampoc passa res per estar-ne contagiat. Però puntualitza que els dos membres de la parella n’han d’estar informats, perquè sinó, la batalla a casa està assegurada. Vaja, que és important que siguin conscients de què quan el nen@ fa alguna cosa malament, aleshores pertany a l’altre, i que quan fa les coses bé, és més nostra que mai. Que és mentida, diu l’article, però que va molt bé, psicològicament als pares, atribuir les culpes i la responsabilitat a una altra persona i no a nosaltres mateixos. Que no serveix de res, també diu, però que és igual, que si d’aquesta manera hem de criar més tranquils, doncs que endavant, que ja prou cansada és la criança com per estar-nos amb detallets d’aquesta mena.

M’he quedat més tranquil·la. Ah, l’article en qüestió també diu que els fills, ser ser, no són de ningú, que són d’ells mateixos, lliures, o que almenys, això seria el més òptim. Però que és gairebé impossible treure aquestes paraules TEVA/MEVA de la boca dels pares perquè estan tan orgullosos de la seva criatura, que no val la pena ni intentar-ho.

En fi, ara ja puc anul·lar l’hora que havia reservat amb el metge de capçalera. 🙂