La fotografia digital i la maternitat

15.7.2011

A mi, la revolució en el món de la fotografia i la posterior aparició de la fotografia digital m’ha fet una molt mala passada. Abans, quan havies de posar el carret, dur-lo a revel·lar i pagar el munt de fotos que tot sovint, havien quedat fatal, quan et disposaves a tirar fotos t’ho pensaves més d’una vegada. Perquè si no valia molt la pena, directament no la feies i ja està. Però, ara, amb les càmeres digitals s’ha obert la veda i pots tirar fotos a tort i a dret sense que hi hagi conseqüències. No les has de pagar, les bolques a l’ordinador i llestos, i a més, si et queden horroroses, les borres i punt. Cap problema. Fins aquí sembla que això no hagi de ser cap tragèdia i molt probablement per la majoria de mortals no ho és. Però estic convençuda que pels mortals amb fills, sí.

Per què? Doncs perquè des del precís instant en què neix aquella criatura tothom li comença a tirar fotos, tu la primera. Són tan monos i al teu el veus tan i tan preciós, el més guapo per descomptat de la planta de l’hospital, i quan en surts, el més guapo, per descomptat, del barri, de la ciutat, del país, continent i món sencer, que no pots parar de fer-li fotos. Estic convençuda que si naixessin sabent parlar dirien: “Voleu fer el favor de parar de tirar-me fotos?”. Quan la meva filla va néixer no volia molestar-la amb el flaix, però a la que hi havia suficient llum, aleshores m’apoderava de la càmera i li feia unes “sessions” per flipar. Mai vaig pensar que això em suposaria, a la llarga (i no tan llarga), tenir l’ordinador ultra ple de fotografies de la meva filla que clar, si són a l’ordinador i prou no té cap gràcia. Vull dir que les fotos es fan per veure-les i si es queden “només” allà, doncs no les veus ni tu, ni ella, ni ningú. No vaig pensar que caldria fer alguna cosa amb aquells milions de fotos de la Laia. I clar, cada vegada em feia més mandra posar-m’hi; mirar-les, triar-les, fer-ne un àlbum (evidentment també digital…). Quan tenia 1 mes vaig pensar: “Faré un àlbum dels seus primers sis mesos”, i quan en va fer sis vaig dir: “El faré del primer any”. Ara en té dos i he de confessar que encara no he fet cap àlbum. Sóc mala mare?

No és que no vulgui, ni és que no tingui material prou bo per fer-lo, ho juro! Tinc fotos precioses, i de fet, en podria fer 10 d’àlbums dels primers dos anys de vida de la nostra filla però no sé per on començar. El meu problema és que n’hi ha tantes, tantes, tantes, que em fa por posar-me davant de l’ordinador. És terrible, ho sé, perquè com més temps passi, més fotos hi hauran. Que fàcil que ho tenien els nostres pares!!! Jo, en una capsa de sabates de nen petit hi tinc totes les fotos de quan jo era petita. Tinc aquesta capsa i un àlbum amb fotos mig descolorides i enganxades amb cola a les pàgines ja una mica grogues. I aquest àlbum m’encanta, perquè és l’únic, perquè és important. I la capsa de sabates vermella és el meu tresor. Trigaria un quart d’hora a posar totes aquelles fotos en un àlbum, i allà no hi ha només el meu primer any de vida sinó tota la meva infantesa i part de l’adolescència!!! Insisteixo, que fàcil que ho tenien els nostres pares…

Però no és l’únic problema que tinc amb la fotografia digital. Com que des que vaig tenir la Laia em vaig com mig-trastocar i no vaig parar de tirar fotos, m’he adonat que surto en molt poques. En el 60 per cent de fotos hi surt ella sola, en l’altre 30 per cent hi surten ella i el seu pare, i jo només surto en un 10 per cent, i la majoria de vegades després d’haver dit: “Ei, que jo encara no tinc cap foto amb la Laia aquí!” o coses per l’estil. Va ser horrorós el dia que em vaig adonar que només tenia un parell de fotos donant-li el pit quan era petita!!! Em vaig adonar de lo poc que m’havia fotografiat amb ella… sens dubte, tinc moooooltes més fotos que qualsevol pare o mare de fa 20 anys amb els seus fills, però pel meu gust, no suficients! 😉

El pitjor és que quan va néixer la Laia el meu pare em va regalar una càmera de vídeo, per allò de filmar-ne els primers passos i aquestes coses. Imagineu-vos; tinc un munt de vídeos per editar, allà, bolcats a l’ordinador. No he fet ni un àlbum de fotos ni he editat ni un sol vídeo. Com posar-m’hi si n’hi ha 300, pel cap baix?! Sé que no és cap tragèdia però cada vegada que obro l’ordinador penso: “Merda, t’hi has de posar algun dia!!!”.