La família… i els nens

18.4.2011

Els nens tenen una virtud que des que sóc mare valoro moltíssim i és que fan canviar els “ecosistemes familiars”. M’explico; un dinar de família pot estar molt bé, però quan hi ha nens (és igual l’edat que tinguin) està molt millor. El Nadal pot ser maco, però amb nens, és preciós. Un aniversari pot ser divertit, però amb nens, és divertidíssim, i així un llarg etcètera. Perquè els nens tenen un poder especial que els adults ja hem perdut; un poder que neix de la barreja de la innocència, l’espontaneïtat i l’alegria. Un còctel que fa que qualsevol trobada familiar sigui molt millor si ells hi són.

Diumenge vaig estar en una; una trobada de família nombrosa, molt nombrosa. Fa uns anys, en aquestes trobades no hi havia nens, o molt pocs. Però ara, quan ens trobem, els nens surten per totes bandes. La gran majoria són petits i es porten poc; en poc temps, a la família hi va haver un boom de natalitat que espanta! Fins fa dos anys encara hi havia la besàvia, a qui podies veure bressolar a algun bebè de poques setmanes o mesos. Quan ho feia els bebès mai ploraven, mai. Hi havia alguna cosa en aquell aparent abisme d’edats que els acostava; una ànima que acabava d’arribar i una altra que no trigaria a marxar, i segurament un reconeixement i una empatia d’una besàvia, mare de molts fills, que sabia perfectament què sentia aquell bebè tan petit i que, a la sang, hi duia també el seu llinatge. Ara, quan ens trobem, encara em sembla que ella hi deu ser, veient com ha crescut aquesta família enorme, escoltant què fa aquell o aquell altre, posant-se al dia i amb un somriure als llavis de veure aquells petits com juguen, corren, o es barallen.

Els nens canvien l’energia de les famílies. Els nens tenen el poder de canviar actituds, d’impregnar-ho tot de tendresa, de fer que els adults, de sobte, ens trobem asseguts a terra, jugant com ells, rient com ells. Tenen la capacitat d’aconseguir que els adults, a estones, ens oblidem que som adults i ens trobem agafats de la mà, cantant una cançó i ballant dins d’una rotllana.

En les trobades familiars els pares “descansem”. Perquè hi ha avis, tiets, cosins, cosins segons… molts ulls, moltes mans, molts braços… i veiem com el nostre fill se’n va amb la iaia, o amb el tiet, o amb la cosina… i s’ho passa bé. I tu pots fer vida social una estona, o jugar amb els fills dels altres; conèixer altres caràcters, riure amb altres frases i maneres de fer, consolar al que ha caigut i té la mare més enllà… I el teu fill coneix altra gent i altres nens, juga amb els pares dels altres, riu amb altres frases i altres jocs, s’agafa a d’altres mans… mentre els pares ho mirem tot de cua d’ull i ens sentim feliços de ser tants que estimem aquests nens. Mentre la veig, jugant més enllà amb la iaia, em vé al cap el gran arbre genealògic que duu a darrera; ple de fletxes i ple de cares. Un arbre que es fa gran per la copa i creix, i creix… M’imagino els seus avantpassats, que també són els nostres… m’imagino el llinatge… m’imagino el que ens anem transmetent d’uns a altres… i me’n sento orgullosa. Això, que aparentment és tan natural i tan quotidià, té un valor incalculable.

I això és el que volia fer avui; donar valor a l’arribada de nens a les famílies perquè si no fos per ells, ni cantaríem tant, ni ballaríem tant, ni tornaríem a jugar tant, ni faríem tonteries com quan érem petits. Si no fos per ells, les famílies s’anirien fent cada vegada més petites fins a extingir-se. Si no fos per ells, no veuríem com s’estoven aquells que semblaven poc canallers. Si no fos per ells, hi hauria molt més silenci, menys rialles i menys baralles, sí, però també menys petons i abraçades. I les besàvies que ja no hi són, no tindrien cap besnét a qui vetllar. Gràcies a la família per un diumenge preciós a la vinya.