La delicada línia invisible

13.10.2011

Avui confessaré quina és per mi la dificultat més gran de la criança. L’he batejat com la “delicada línia invisible”. M’entendreu de seguida: el que trobo més complicat és saber on és la línia invisible. Aquella que separa fins on no he de cedir o fins on és una tonteria no fer-ho. Fins on m’he de posar dura amb alguna cosa, i fins on no cal que m’hi atabali perquè no té cap importància ni, de fet, cap conseqüència. No parlo de coses òbvies, evidentment. Tampoc de les de sentit comú. Parlo de coses més delicades, que només estan dividides per la famosa línia invisible que a vegades, pagaria perquè l’enfoquessin amb un focus ben lluminós i pogués veure-la per no entrebancar-m’hi.

Hi ha moments, o negociacions que no tenen cap transcendència i que passen sense pena ni glòria en la vida de totes les persones que vivim en una casa i que compartim la vida amb un nen petit. Però n’hi ha d’altres que quan s’esdevenen, et posaries a cridar: “SOS, on va quedar el llibre d’instruccions?” i trucaries a totes les amigues, coneguts, i gent per conèixer perquè et diguessin, què cal fer, per on cal tirar. La majoria de vegades no truques, evidentment, a ningú, i te’n vas a dormir pensant si aquella decisió que has pres, ha estat l’encertada. Abans d’anar a dormir ho has debatut amb el teu company i hi has donat unes quantes voltes. Ell et diu que no et preocupis, que ho esteu fent tan bé com podeu i sabeu i que, com et diu sempre, si de gran acaba tenint algun trauma, ja li pagarem la teràpia.

Per sort no et topes amb la delicada línia invisible tots els dies. Per sort, no me l’he trobada a davant fins després de més d’un any i mig de criança. Fins llavors, tot em semblava la mar de fàcil, la mar de natural i instintiu. Ara ja no, i hi ha vegades, hi ha dies, que criar un fill em sembla una tasca si més no, gens fàcil. Perquè t’obliga a qüestionar-te. A qüestionar la teva posició, les teves creences (les superficials i les més profundes), t’obliga a equivocar-te i a demanar perdó, i si alguna cosa he après durant tot aquest temps és que no sé res. És com si ho hagués desaprès tot; tot el que creia, tot el que em semblava que ERA, per tornar-ho a aprendre al seu costat. Aprendre a ser mare. I no n’aprens d’un dia per l’altre… n’aprens cada dia.

Com més gran es fa la nostra filla més m’adono que la delicada línia invisible no l’acabarem de veure mai. Sempre serà invisible i que, molt probablement, sempre serà allà. I en el fons, si ho penso amb serenitat, veig que de la mateixa manera que m’he acabat fent amiga inseparable del CAOS, també hauré de començar a interactuar amb la DELICADA LÍNIA INVISIBLE i, d’entrada, agrair-li la seva presència; perquè si no fos per ella, tiraria pel dret sense qüestionar-me res i molt probablement, m’equivocaria molt més del que em dec equivocar. I qui sap si de tant interactuar, també ens acabem fent amigues i m’il·lumina una mica més el camí de llums i ombres d’aquesta criança dels fills que és de tot menys senzilla.