La cultura de la por

26.1.2012

Tinc la sensació que cada vegada estem més immersos en la cultura de la por. Una por en què hi ha molt interès que sentim totes les hores del dia, escampant-se en tots els àmbits de la vida, perquè d’alguna manera, no tinguem la manera d’escapar-ne i la por vagi penetrant a poc a poc però inexorablement per tot el nostre cos i acabi formant part de cada cèl·lula nostra.

Per exemplificar això que estic dient només cal posar una estona les notícies, o anar a un bar i escoltar les converses, o simplement, estar atent a qualsevol cua que estiguem fent. La gent tenim por. Por de la crisi, por de tot el que ens retallaran (i amb raó!), por de com ens en sortirem, por de tot lo malament que poden anar les coses, por de les malalties, por de les que hi ha i de les que poden sorgir, por del canvi climàtic, por de què no faci fred quan toca o de què no plogui des de fa mesos… Por dels “ni-ni”, por dels immigrants, por dels que no troben feina, por dels que ja no tenen ni un ral, por dels bancs, i por dels que manen. I segur que em quedo curta…

I esclar, en això de la cultura de la por també n’hi ha un bocí per la maternitat/paternitat i per la criança, no fos cas que quedés alguna parcel·leta on es pogués deixar viure tranquil, ocupant-nos del present i no de totes les coses dolentes que poden arribar a passar quan estem, per exemple, gestant. Cada dia hi ha més visites al ginecòleg, a la llevadora, més ecografies i més analítiques. No em malinterpreteu; no estic dient que no calgui fer cap control durant l’embaràs d’una dona, en absolut. Estic dient (i per experiència pròpia) que a vegades tens visita i el qui t’atén només està preocupat en trobar alguna mena d’anomalia i en posar-te la por al cos per un munt de coses que ni tan sols sabem si acabaran passant: “que si augmentes massa de pes… això pot ser dolent perquè…” o al revés “ui, t’has aprimat una mica, anirem controlant no sigui que al bebè li falti alguna cosa” (ja tens la por al cos). “La prova del sucre ha sortit bé però una mica al límit… ui, al setè mes el nen ve de cul… ui, sembla que serà molt gran, (o al revés) sembla que serà molt petit… (tornes a tenir la por al cos i en molts casos s’equivoquen; en el meu, de 700 grams, que no és poca cosa!). “Si no et poses de part aquest cap de setmana, et donarem dia i hora per provocar-te’l” (quan a vegades encara s’està a la setmana 40+4, per exemple….)

La qüestió és anar posant una mica més la por al cos de la parella embarassada. Recordo una ecografia que em van fer a l’hospital. Era la que ens havien de dir el sexe del bebè i vaig preguntar, al cap d’una estona si es veia què era. “Esto luego, primero tengo que ver si tiene alguna malformación”. Sincerament, això no calia.

Entenc que fiquem la por al cos dels altres de manera inconscient perquè en el fons és com ens han ensenyat a funcionar; pensant sempre en el pitjor i estant mig acollonits pel que pugui arribar a passar encara que no passi mai. Però qualsevol persona que treballi en temes de gestació, part i criança sap que la por és de les coses que més hem d’intentar evitar. Una dona embarassada amb por no podrà gestar ni tranquil·la ni amb pau. Una dona embarassada amb por anirà venuda al part i aquesta mateixa por pot aconseguir que tot vagi del revés. Una dona que intenta donar el pit amb por de totes les coses que poden passar amb la lactància materna gairebé posaria la mà al foc que no se’n sortirà. Una dona que cria amb por patirà molt i farà patir el seu fill/a. Una dona que té la seva parella que l’acompanya amb por en tot aquest camí, no li serà de gran ajuda, al contrari, i semblarà que li posi pals a les rodes.

La por és un gran obstacle no només per la maternitat i paternitat, sinó per a tot. Per això hi ha tant interès en escampar-ne la seva cultura; perquè quan tenim por no protestem, ni cridem, ni reclamem, ni busquem solucions, ni lluitem pel que és nostre o pel que creiem just. Quan tenim por quedem paralitzats i anem seguint el gran camí de la massa, per por, òbviament, de ser l’ovella escarriada que no té por però que camina sola.