La culpa quan gestes un altre fill

Moltíssimes vegades he sentit explicar a mares embarassades del segon fill, que tenien la sensació de no fer cas al bebè que gestaven. Que el dia a dia i la criança del primer les absorvia de tal manera que en un moment o altre se sentien culpables per no poder fer les mateixes coses que havien fet en el primer embaràs.

Jo escoltava i entenia el que em deien, però no en podia dir gran cosa ja que era un camí que jo no havia transitat.

I un dia em vaig quedar embarassada per segona vegada, i a poc a poc em vaig anar adonant que aquest embaràs era molt diferent de l’altre. No l’embaràs en sí, sinó el moment i el que podia i no podia fer. En algun instant del primer trimestre i inici del segon també em vaig sentir culpable.

Recordava com, gestant a la Laia, m’estirava gairebé cada dia al vespre al sofà i em posava música tranquil.la i em connectava a ella i li parlava. Recordava com pintava, cada setmana, un mandala pensant en la Laia i inspirant-me en el “nostre” moment. I aleshores venia la culpa: “no tinc temps de fer el mateix, no puc fer el mateix”, i a dies em venien ganes de plorar.

Però a poc a poc i amb l’ajuda enorme de la meva mare, que és una dona molt sàvia, em vaig anar adonant que no hi havia lloc per la culpa. El que havia de fer era, només, acceptar l’ara.

Acceptar que aquest moment, 5 anys després de gestar la Laia, no tenia res a veure amb l’anterior. Jo ja no sóc la mateixa, el meu nucli familiar no és el mateix, l’energia que hi ha a casa no té res a veure, ni tampoc la maduresa meva, del seu pare i la nostra com a parella.

I el més important; JA sóc mare i això ho canvia també tot. Que no puc pintar mandales jo sola cada setmana? Potser no, però quan tenim uns dies de festa en pintem tots tres junts. Que no puc escoltar música i estirar-me cada dia tranquil.lament al vespre? No, però cada nit quan poso a dormir la Laia li canto, i també quan anem en cotxe, i ballem i fem danses quan la Laia té ganes de fer-ho a la sala…

A poc a poc he anat sentint que som indivisibles: que quan estic amb la Laia, explicant-li un conte, jugant-hi o duent-la a l’escola, hi ha també la Lua fent el mateix amb nosaltres. I encara que el seu pare sigui a la feina, ens pensa i nosaltres el pensem en nosaltres.

Cada vegada, amb cada nova setmana de gestació, ha anat creixent més i més la consciència de quatre, la consciència d’indivisibilitat. Fins i tot els moments que ens dediquem com a parella o amb la Lua, anant a sopar a fora, fent preparació al part o el que sigui, allà també hi ha un espai per a la Laia.

Fins i tot quan em dedico moments per a mi i la Lua, allà també hi són ell i la Laia amb mi. En el meu imaginari, en el meu cor, en el meu vincle invisible que m’uneix a ells com a família meva que són. Fem el que fem, no podem excloure una filla i fer-hi entrar l’altra i viceversa. Anem junts, tots quatre, siguem on siguem, fem el que fem, malgrat que en espai i en temps potser no estiguem tots junts amb presència física.

Potser costa d’entendre, potser em costa explicar-me, però estic segura que moltes mares i pares que teniu una família de quatre o de cinc o de sis, sabeu exactament de què us parlo. I en aquesta consciència de pack indivisible ja no hi ha lloc per la culpa, sinó només pel gaudi d’aquesta nova consciència que s’amplia amb un nou ésser.

Curiós que jo hagi anat fent aquest procés de comprensió del que som ara i que, paral.lelament, i de manera molt més fàcil i simple, la Laia hagi fet el mateix. Fa una setmana que parla sempre del número 4. En els seus dibuixos ja no hi falta la Lua. La té present, igual que ens hi té a nosaltres i diu amb felicitat i goig “mama, és que nosaltres ja no som tres, eh, és que som quatre!”

La culpa de potser no estar gestant com la primera vegada li transmet al bebè una càrrega que no li correspon. Deixem de flagel.lar-nos per, simplement, estar vivint una nova realitat. 

Això és impossible de canviar i no depèn de nosaltres. Acceptem que som diferents nosaltres i els que ens envolten i que el moment de gestació del nou fill és, simplement, diferent del primer que vam viure.

No malgastem els preciosos 9 mesos d’embaràs sentint que no ho fem prou bé o que no li donem prou. Estiguem presents en l’ara i l’aquí i sabrem apreciar el goig del nou moment, trobant-li tots els matisos i amb colors que ni tan sols havíem vist encara.

Respirem profundament i traslladem tot aquest goig a l’ésser que gestem dins nostre, alliberem-lo de culpes estèrils, de victimismes que no ens serveixen de res. De càrregues que no són seves.

Fem-lo lliure de tot això, a ell i també fem-nos-en nosaltres i celebrem. Celebrem el canvi, l’evolució constant, la diversitat del moment i del que ens toca viure. És, crec, el millor llegat que li podem transmetre. Juntament amb la consciència de pack indivisible, unit per un fil que no es veu i que es diu AMOR en majúscules.