La crisi i els fills

29.11.2011

Amb tot el que diré a continuació no vull deprimir a ningú, al contrari. Quan la crisi econòmica va començar jo treballava a la secció d’Economia de Catalunya Ràdio. Recordo que en parlàvem com una cosa llunyana, gairebé remota, perquè realment, es començava a notar en algunes dades, però quan en volíem fer algun reportatge, ens costava trobar gent a l’atur que l’haguessin fet fora, o empreses que ho estiguessin passant realment malament. Us estic parlant dels inicis, de quan s’intuïa que alguna cosa passaria però no se sabia gaire ni què ni quan. Que petaria la bombolla immobiliària era bastant previsible perquè allò no podia aguantar gaire, però quines conseqüències tindria? Crec que ningú podia intuir realment la magnitud d’aquesta crisi.

Ara, fa temps que penso que estem en un moment en què és molt difícil fer previsions. Fa uns anys, ningú es pensava que les coses poguessin anar com van ara. I ara, almenys a mi, em costa molt imaginar-me com estarem d’aquí a dos anys, tres o quinze!. Perquè tot plegat ja té un abast que ens supera; és tan global, tant, que als mortals rasos (repeteixo; almenys a mi) em costa pensar com serà el món d’aquí a posem… deu anys. El que tinc clara és una cosa; no serà com l’hem viscut fins ara. I això té una primera conseqüència; els nostres fills, (els que els tenim petits) viuran una altra cosa, una altre món, una altra manera d’entendre moltes coses. Perquè les vaques grasses s’han acabat, això per començar. Però no només per això.

Tinc la sensació que el pitjor encara ha d’arribar. I no és que estigui parlant de l’Apocalipsi, ni sigui una pessimista sense remei. Però crec que no cal ser cap ment privilegiada per veure que les coses primera, no van bé, i segona, tenen difícil solució. Precisament per això crec que hem d’estar molt i molt centrats i tenir sempre present què transmetem als nostres fills, que no siguin ells els que paguin els plats trencats. Els agobis de no arribar a final de mes, la preocupació per com aniran les coses, per si ens en sortirem, per la por que ens atrapa després de veure un telenotícies… Hem de tenir clara una cosa; ells s’adaptaran. Els nens, sempre s’adapten, tenen aquesta capacitat; viure el present i adaptar-s’hi mentre continuen sent nens. Per aquest motiu, aquí la gran feina l’haurem de fer els adults, que això d’encarar els canvis i adaptar-nos-hi ens costa una mica més. De fet, la paraula “crisi” vol dir això “canvi” i em sembla que en vindran més dels que ens pensem.

Quan anem de part sabem el part que ens agradaria i a vegades també sabem que potser no serà possible. Durant el treball de dilatació veiem si hi ha evolució o no, veiem les cares dels professionals, veiem com ens sentim i a poc a poc, allò va avançant cap a on desitjàvem… o no. Si és que no, hem de tenir la capacitat d’adaptar-nos-hi, d’anar entomant la realitat com ens ve connectades sempre a aquell bebè que també veu com els “canvis de plans” l’acabaran afectant. Un bebè que potser també té por perquè no sap què carai ha de fer, ara. Com més centrades estem, com més connectades a la nostra essència estiguem i en conseqüència, a ells, més fàcil ens serà travessar un part que potser no ha anat com esperàvem. I sens dubte, el bebè arribarà a aquest món amb la certesa que la mare l’acompanyava. El desconegut és molt més agradable quan hi arribes agafadet de la mà de qui més estimes.

Per això, avui, demà i sempre, passi el que passi, estiguem centrades, estiguem connectades a nosaltres i als nostres fills entomant el present com vingui, encara que sigui desconegut i a vegades ens faci por, molta por. Si estem junts i connectats la por es fa molt més petita.