La criança respectuosa: més enllà de dormir junts o donar el pit

A vegades, quan parlem de criança respectuosa creiem que estem parlant del dormir junts (fer collit), donar el pit, portar a coll…

Divendres us parlava de tot això als que esteu subscrits a la meva web, i aquest cap de setmana hi he seguit donant voltes.

La paraula respecte és una paraula molt fàcil de pronunciar però molt difícil de portar a la pràctica profundament amb els fills. Sí, és cert, sembla que des de fa un temps es parla més de la criança amb respecte, de la criança respectuosa. Però de vegades entenem per aquest tipus de criança només el fet de donar-los el pit molt de temps, dormir amb ells…

I diguem que això és una part de la criança respectuosa; el respecte cap a les seves necessitats bàsiques com nadons i nens petits. Encara que una persona que no faci collit amb el seu fill no vol dir que no estigui criant respectuosament. Però no és d’això del que vull parlar avui.

Hi ha alguna cosa més profunda que és el que sovint ens falla i és:

El respecte per l’ésser genuí i autèntic que és el nostre fill/a.

El respecte cap a la seva manera de ser que potser no quadra amb les nostres expectatives o desitjos. I sembla fàcil però no ho és: respectar que necessitin més temps per aprendre A o B. Respectar que necessitin plorar encara que els altres ja no plorin. Respectar que potser no els agraden les coses que a nosaltres ens agradaria que els agradessin. Respectar que no s’assemblin en res al que havíem imaginat d’un nen.

Perquè si no els respectem d’aquesta manera profunda, essencial, senten que ens desconnectem d’ells. I sí, ens desconnectem. Lluitem perquè siguin com no són. I no és just. Ningú ens va dir que els fills haurien de ser com imaginàvem.

Però el pitjor de tot és que els desconnectem de si mateixos. I potser triguin molt a saber què és el que volien o qui són en realitat.

O potser no ho descobreixin mai del com n’estan de desconnectats. I no s’ho mereixen. Per això és molt necessari que ens preguntem:

¿Respectem el nostre fill profundament, com l’ésser únic que és?

¿Respectem la seva autenticitat i la honorem?

¿Respectem la seva manera de ser tot i que potser no és com ens l’havíem imaginat o com ens agradaria?

Si la resposta és NO, hem de preguntar-nos per què i indagar. És important per a nosaltres, però també per als nostres fills i per a la nostra relació.

La setmana passada, en consultes individuals i tallers va anar sortint aquest tema: La lluita per intentar que els nostres fills no siguin com en realitat són.

Ells estan esperant que els acceptem, que legitimem la seva autenticitat. Que els acceptem com les persones úniques i irrepetibles que són. I això no vol dir que acceptem tot el que fan: són petits i hem de ajudar-los en aquest camí que anomenem créixer.

Però necessiten sentir que els acceptem. Des d’aquí, des del saber-se acceptats, respectats i estimats incondicionalment, podran desenvolupar tot el seu potencial. Perquè tots el tenen, només cal que ens n’adonem i els deixem ser.