La caca

17.12.2013

Una cosa que sol xocar molt a les persones que no tenen fills és escoltar-ne d’altres (que sí que en tenen), parlar sense cap mena de recança de les caques dels seus nens i nenes. Els sorprèn amb quina facilitat, amb quina asiduïtat i amb quina fluïdesa mares i pares novells parlen de la caca: de quin color tenia, de quina consistència, de quantes n’ha fet avui, de com les feia ahir… I aquella persona sense fills de sobte se sent desplaçada “Mai l’havia sentit parlar així! Però quan m’han canviat l’amic?” i arriben a casa i li diuen a la seva parella (amb qui encara no tenen fills i no saben encara si en tindran)… “Si algun dia tinc un fill, mai parlaré de caques” com ho fan les mares de la feina, o de la colla, o d’on sigui!

Al llarg de la meva maternitat he parlat molt de caques (i de moltes altres coses, òbviament), però sí, diguem que els excrements dels nostres fills ocupen una part de l’Univers maternal/paternal. Fa poc un amic em va dir “quin pal tot el dia parlant de caques, els pares!” i jo li vaig dir “tu faràs el mateix”, perquè sé com és, perquè el conec, perquè sé que serà així. “Per què?”, em va preguntar.

I li vaig explicar que ho farà perquè que la caca del teu fill sigui “l’esperada” o no determina, en bona part, si està bé de salut. Quan la caca és normal i no presenta cap mena de conflicte, els pares no solem parlar-ne, diguem que tenim coses més interessants de què parlar, encara que no ho sembli! Però si un dia aquella caca ens sembla massa verda, o massa groga, o massa líquida, o resulta que en fa 9 en un sol día, o si triga 8 dies en fer-ne, si és amb sang, o massa negra…. tot això ens preocupa perquè ens indica que, potser, al nostre fill li passa alguna cosa. I aleshores sí que parlem de caques. Tant com faci falta! Per intentar treure l’entrellat del que està passant, per intentar ajudar el nostre fill en cas que estigui malalt… i li expliquem a la parella, i a la mare, i a la sogra, i al pediatra, i a qui sigui… que aquella caca ens fa mala espina. I no solem equivocar-nos.

Per això els pares i mares parlem tant de caca. Perquè és un senyal de salut o no dels nostres fills i si alguna cosa no podem suportar és que els passi alguna cosa.

Per això, després d’una diarrea descomunal que ha fet patir moltíssim a nen i a família, una bona caca normal pot ser motiu d’alegria com no t’hauries imaginat mai!!! Per això després de dies de restrenyiment, el primer dia que fa caca sense problemes pot ser un dia feliç com el que més!

És només per això. Simplement. No és que ens haguem tornat bojos i que ens encanti parlar de merda. No. És només que ens estimem aquests fills nostres i volem que estiguin bé. Per això parlem de caques. En el fons, i encara que sembli mentida, si ens hi fixem bé, en aquestes converses de deposicions infantils veurem que només parlem d’amor. Si som capaços d’anar més enllà del fàstic o no que ens pugui fer la caca, veurem que tots aquests homes i dones que parlen de la caca dels seus fills estan parlant, de fet, de com se’ls estimen.

Oi que ara ja no trobem tan estrany parlar d’aquestes coses?