Jugar a imaginar

Escric aquestes línies i estic esgotada. Però volia escriure per explicar-vos que la maternitat/paternitat té dies en què estàs trinxat i alhora ets feliç com el que més.

Com avui, que estic com si m’hagués passat un camió per sobre i alhora reconec que he passat un dia fantàstic amb la Laia.

Fa dies que està malalta. Un virus d’aquells que dóna febre i que et diuen “ja passarà”. Doncs bé, malgrat que està malalta, no ha perdut l’energia. Bé, una miqueta, potser sí, però encara vol marxa.

Està contenta i activa però clar, no pot anar a escola i hem passat des de diumenge un munt d’hores juntes a casa. No us menteixo quan us dic que si no he sentit centenars de vegades la frase “mama, juguem a imaginar que…”, no l’he sentida cap. Perquè la Laia és la reina del joc simbòlic. A ella li agrada jugar a imaginar que som, que fem, que anem, que… i mil coses més. Total, que porto una setmana amb un intensiu matí, migdia, tarda, nit amb el “mama, juguem a imaginar que…”

En aquest jugar, aquest matí érem dues amigues que ens trobàvem pel carrer i anàvem a prendre algo. Després érem dues germanes que ens barallàvem.

Després que érem mare i filla (però a la inversa) i jo plorava. Després que ella era dins de la meva panxa i naixia i just després deia “plastilina”, com la seva primera paraula. I rèiem. Més tard que érem a la platja prenent el sol, després que érem a l’escola i ella era la mestra. Després la mestra era jo. Després… i així sense parar. De veritat. Paraula d’honor.

A quarts de vuit del vespre ella ja tenia el sopar a taula i jo volia que es rentés les mans perquè les duia brutes de mil coses que hem fet aquesta tarda a casa.

No semblava que tingués intenció d’anar-se-les a rentar quan salta i diu: “mama, juquem a imaginar que som dues amigues que…” i jo, esgotada, però de bon humor li dic “Laia, i per què no juguem que jo era una mare i tu una nena de gairebé quatre anys i jo et deia que et rentessis les mans per anar a sopar i tu te les rentaves contenta i feliç i després sopaves i explicàvem contes, i després anàvem al llit?” Em mira i riu.

La rialla era la que diu: “t’he pillat. Ja sé, vols que faci això perquè vols que em renti les mans… ja ho sé! Però val, va, si és jugant, d’acord!”.

Jo ric i ella diu: “Vale mama”. “Laia et rentes les mans?” “Sí! De seguida!!!”. S’ha rentat les mans, ha sopat, hem explicat contes, hem rigut, hem rentat dents, fet el pipí, un altre conte i a dormir. Tot fàcil. Tot senzill. Tot de bon humor.

Tot com dues còmplices d’un joc que sabíem que ho era i que no ho era. Còmplices en un dia llarg però que ha passat bé perquè ens l’hem pres bé, perquè en cap moment hem defugit el joc que requeria tants dies d’estar a casa amb el ditxós virus.

I ara, després d’haver-la adormit, m’he assegut al sofà i he pensat: “quin dia més bonic”. Perquè sí. Perquè ha estat un dia simple, molt simple, jugant que imaginàvem tot el dia. I ha estat bonic. Juntes. Còmplices. Felices.