Jo no he sigut!

11.11.2011

Aquesta frase no és molt adulta, ho sé. Però és el que tinc ganes de dir quan vaig amb la meva filla pel carrer i ella va vestida com si s’hagués llençat la paleta de colors de Titanlux al damunt. Fa molt de temps que la Laia es vesteix com vol; el seu pare o jo li escollim la roba i després ella se la mira i si no li està bé, va cap als calaixos i decideix innovar. Fa ben bé un parell de mesos que es vesteix sola sempre. I quan dic sempre vull dir sempre. No suporta que la vesteixi ningú, i ni tan sols la pots ajudar a posar-se bé el mitjó o a posar el braç per la màniga. Si no pot, t’has d’esperar fins que ella ho haurà batallat una bona estona i si veu que no se’n surt, aleshores et demana “ajudes?” i tens el permís per donar-li un cop de mà. Però vaja, la majoria de vegades no necessita que li facis res i l’importa un rave si l’etiqueta dels pantalons li ha quedat a davant en comptes de darrera; simplement et diu: “porto del revés!” i es queda tan ample.

Fa molt de temps que vam deixar de discutir pel tema de la roba. Perquè la Laia, des de molt petita, molt abans de parlar fins i tot, ja es triava què es volia posar, per desesperació meva. Al principi vaig pensar que era massa petita, que ja li passaria, però no, no li ha passat. Al contrari. Contradir-la amb el que es vol posar de roba és batalla assegurada. Un bon dia ens vam asseure amb el meu company per posar-nos d’acord sobre si allò era greu o no; si calia o no discutir per si en comptes de la samarreta blanca amb topos preferia la de la Hello Kitty. Vam decidir que era una fotesa i que, ja que ella deixava clar que volia decidir sobre la “seva” roba, la deixaríem fer. En el fons… què importa? Doncs res, suposo. Hi haurà qui pensi que això és cedir, que ens prendrà el número, que se’ns ha pujat a cavall i que serà una consentida. Nosaltres no ho veiem així i creiem que hi ha coses mooolt més importants per les quals sí hem de fer valer el nostre parer i la nostra condició de pares. Però la roba no és una d’elles.

I per què dic, “jo no he sigut?” doncs perquè hi ha dies que cridaria “tierra, trágame!”. Com aquell dia d’agost, amb una calor digna del desert del Sàhara a les 14h del migdia. La Laia va trobar a l’armari el gorro d’hivern, el que li posàvem l’any passat per anar a la neu, amb un pom-pom lila al capdamunt. Li va fer una il·lusió enorme i se’l va voler posar: “No pot ser, Laia, fa molta calor”. “Vui gorro!” primer fluix i després, davant la meva insistència, cridant. “D’acord, doncs posa-te’l”. I així vam sortir al carrer, jo amb vestit de tires i suant la gota gorda, i ella amb pantaló curt, samarreteta, sandàlies i… gorro amb pom-pom lila al cap. “Que no ens creuem amb ningú, que no ens creuem amb ningú!”, pensava jo. Encara no havia dit aquesta frase per tercera vegada que van passar uns veïns, amb uns ulls com unes taronges clavats a la bola aquella lila al cap de la meva filla. No eren de confiança i per tant, no vaig dir res; simplement vaig intentar passar ràpid i desitjar que oblidessin aquella imatge per sempre més. Jo era com si sentís molt de lluny els seus pensaments “quina mala mare, mira com fa anar la pobra nena!”… amb ganes de dir-los que si li hagués tret el ditxós gorro, el nostre barri hauria explotat i ells s’haurien quedat sense casa. O sigui que, en el fons, els havia fet un favor!

Però… i què carai m’esperava, jo?! Si tinc fotos de quan tenia 4, 8 i 13 anys on semblo el Fofito, amb pantalons taronges a ratlles, sabates vermelles de bota, jersei a quadres liles i marrons, cua de cavall amb llaç blau cel i paro perquè m’estic marejant! Un dia, mirant fotos, li vaig dir a ma mare: “Com carai em deixaves sortir al carrer guarnida d’aquesta manera?!” i em va mirar amb cara de “no m’ho puc creure!”. La mateixa cara que posaré jo quan la Laia d’aquí a uns anys, em tracti de mala mare per haver-la deixat vestir com ho fa algun dia per sortir de casa. Per això crido ara i sempre: “JO NO HE SIGUT!!!”