Ja et tenim nom

23.11.2008

Han passat dos mesos des de l’últim cop que vaig escriure… I han passat moltes coses. Hi ha hagut una evolució en tot això que sentia, en aquestes ganes boges de convertir-me en mare. He deixat enrere la pressa i la por. Estic més tranquil·la, més relaxada, més pacient. He après moltes coses de mi que desconeixia, i en només dos mesos… sembla impossible! El millor i més important és que amb el Marc ens hem unit d’una manera encara més profunda, si era possible, encara més sòlida i ara sí, puc dir que des de fa un temps estem sincronitzats en la recerca d’un fill@. És una sensació immensament agradable. Hem rigut tantíssim durant aquest temps, ens hem disfrutat tant aquest temps… que suposo que és per això que estic més tranquil·la i més pacient.

Que hagi passat això és bo i és important, molt important, i no només això, sinó que crec que és necessari. Sincronitzar rellotges vitals, anar al mateix compàs en un tema tant important com donar vida. D’alguna manera crec que no podia quedar-me embarassada abans que això passés; abans d’anar al mateix tempo. És sempre una qüestió d’equilibri, suposo, i en aquest equilibri es pot fer l’espai físic, mental i emocional perquè LA VIDA s’esdevingui.

Sóc molt feliç. Fa tres dies vaig fer 32 anys i em sento bé portant aquest número a sobre. Per primera vegada, el dia del meu aniversari vaig ser feliç en tots els minuts del dia. No hi va haver tristeses, ni melangies, només plenitud i alegria. Molta alegria. El curiós és que no m’havia passat mai. No sé per què el dia del meu aniversari sempre hi havia moments de tristesa, de solitud i de buit. Em pregunto per què… Ahir, per sorpresa meva, no va ser així. No hi va haver res de tot això i va ser dolç i agradable poder celebrar plenament que un dia, vaig néixer. En aquest moment que estem vivint, amb el desig de tenir un fill, suposo que és molt important reconciliar-me d’alguna manera amb el dia del meu aniversari. Sempre hi posava tantes expectatives, tants anhels, tantes ganes, que quan arribava el dia em trobava en determinats moments, trista i decebuda. Encara ara no sé de què. Però la qüestió, en aquest cas, és que fa tres dies això no va succeir. Hi va haver alguna cosa diferent, subtil però importantíssima alhora i que ara mateix no sé donar-hi nom.

Continuem esperan-te amb ganes. Continuem desitjan-te. Des d’ahir ja et tenim nom; Biel si ets un nen, Laia si ets una nena. Et puc dir una cosa? Tinc la sensació que fa un temps que ja ets molt a prop. A vegades tinc la sensació que fins i tot em mires! Que hi ets, que estàs tan a punt de dir-m’ho, que gairebé et sento en un lloc molt profund de la meva ànima i el més fort de tot plegat és que tinc la sensació, quan em connecto a aquest sentiment, que ja et conec. És un sentiment difícil d’explicar i per això mateix me’l guardo per mi; no tinc cap ganes que algú m’etiqueti ni gosi jutjar una cosa tan íntima.

Saps què em passa? Que ja t’estimo i no sé si això és possible! No sé si a algú més li ha passat alguna vegada… Es pot estimar un fill que potser encara no ha arribat? Es pot sentir tan a prop un fill que no saps si ja és dins teu? No sé si és possible, només sé que a mi em passa. Que t’imagino, que et veig, que gairebé et sento… i tot això només pot fer una cosa; que t’estimi.

Som aquí, Biel o Laia, esperant que arribis i t’instal·lis en mi. Tan de bo siguem capaços d’ajudar-te en el camí que hauràs vingut a fer. Tan de bo siguem uns bons pares per tu. No en tenim ni idea, això ja t’ho avanço. Però des de fa uns dies això ja no m’espanta. Et puc, dir, ara sí, que estic preparada. Que vull ser la teva mare i que em sento forta i segura per afrontar aquesta nova etapa. Tinc cabassos d’amor ben plens per donar-te. Una abraçada,

la teva mare.